Dictamen
Que en I'acta de la reunió del ple ordinari del Consell de la lnformació de Catalunya celebrada el dia 20 d'octubre de 1997 en relació a l'expedient n.22/1997 referenia un escrit de J.M.N. i M.C.C. presentant una queixa per uns articles publicats a "Regió 7" amb data 13 de juny de 1997, titulats "L'exili forçat d'un avi de 80 anys" i "La família de Calders acusada de maltractar un avi de calders nega els fets", hi figuren els següents antecedents i A C O R D:Atès que Marc Marcé, subdirector de "Regio 7" i responsable de I'edició diària, en les al·legacions formulades manifesta:
El desagradable contenciós entre la família C i G.F., en el qual la Redacció d'aquest diari s'ha vist involuntàriament embolicada, arrenca d'una sentència judicial de desnonament que ens descobria una història d’interès humà; una història que ens va semblar periodísticament rellevant perquè exemplificava les difícils condicions en qué poden trobar-se les persones grans quan arriben a la vellesa en situacions patrimonials i personals conflictives. La solvència del cas venia donada pel fet que partia d'una sentència judicial i que ens el narrava, en primera persona, el propi protagonista, un avi desfet emocionalment. Va ser confiant en aquests dos elements que vàrem creure que podíem tirar el reportatge endavant
amb garanties.
L'article deixava clar que disposàvem d'una sentència i d'una narració personal, un testimoni. Al llarg del text, es reiterava expressament que el que s'estava explicant era la versió de G.F. La redundància d'expressions com "segons la versió de Fité" pretenia que aquest punt quedés ben clar a tots els lectors. Ho hauríem fet així en qualsevol cas, però més encara quan les gestions per localitzar I'altra part van resultar infructuoses.
La informació es va publicar fent constar que la Redacció no havia pogut localitzar la família C-M. Hem de reconèixer que hauria estat millor esgotar totes les vies per aconseguir la seva versió i publicar-la,al costat de la de G.F. No es va fer així per tres raons: Primer per la convicció que, en una localitat tan petita com Calders, si els primers intents no havien donat la'més mínima pista sobre la família C, el més probable era que insistir en aquesta línia de recerca resultaria inútil; segon, la seguretat que hi havia prou elements per considerar que la informació que teníem era solvent; i finalment, la voluntat própia del treball periodístic de no demorar la publicació. La decisió no tancava la porta, de cap manera, a la publicació de la versió de la família C en el moment que poguéssim aconseguir-la. Quan la família C es va posar en contacte amb nosaltres, la redactora que havia elaborat el reportatge es va trobar amb una reacció irada plena de desqualificacions personals contra G.F., acusacions encara més greus que les que Fité atribuTa a la família C. La versió d'aquesta família desórivia amb pinzell gruixut i amb gran visceralitat una relació homosexual que semblaven condemnar per se, i una suposada rentada de cervell per part d,un grup de Testimonis de Jehová.
Obviant els aspectes més sòrdids, es va publicar una segona informació que permetia la família C a desmentir les acusacions que se li feien. Aquests desmentiments van ser complets, rotunds i van ocupar un espai adequat a la voluntat que la rèplica fos visible i efectiva.
La publicació de les dues versions en edicions diferents no és l'ideal, però és
habitual en el treball periodístic. Quan una versió no pot ser aconseguida en primera instància, és publicada posteriorment. Això és el que es va fer. La decisió pot ser discutible, però penso que no pot ser considerada incorrecta. La posició de la família C no ha estat, en absolut, silenciada o distorsionada. Cosa diferent és que el que aquesta part hauria volgut veure publicat resultava, simplement, impublicable en les pàgines d'informació general. Tal i com se li va oferir després de publicada la segona informació, la família va poder explicar-se en la secció de cartes al director en els termes en què va desitjar, sense cap limitació d'espai ni de contingut, i sense cap mena de rèplica per part del diari.
Cal subratllar que, un cop publicada la segona informació, G.F. va voler refermar-se, encara, en la seva versió. La carta en què va fer-ho va ser publicada el dia 15 de juliol al costat de la carta de la família C. La contraposició de les dues postures deixava clar perquè els esforços realitzats fins aquell moment per aquest diari, per intentar dibuixar una versió dels fets acceptable per a les dues parts, havien resultat inútils.
Segurament, en un tema tan tèrbol com aquest, l'única manera de no veure's embolicat en el conflicte era no entrar-hi. Però penso que eludir els riscos és una mala manera de fer periodisme. Més aviat, el retrat que resulta de la vida de Gabriel Fité després de posar tots els elements sobre la taula -inclòs el conflicte amb aquest diari- permet apreciar que, efectivament, la voluntat de retratar les dificultats amb què es troben alguns ancians, fins i tot en comunitats tan apacibles com la de Calders, era encertada.
Pel que fa a la conversa que vaig tenir amb algú que es va identificar com una amiga de la família C -sense cap interès directe en el conflicte, va dir - i que per la carta adreçada al Consell veig que es tractava de M.C., en cap moment no vaig afirmar, com se m'atribueix, que aquest diari publica el que li expliquen, sigui el que sigui, només que li sembli creïble. Vaig intentar explicar, resumidament, el que he exposat en aquestes línies. Quan, després d'haver desqualificat grollerament el treball de la Redacció i la persona de la redactora Neus Artigas, la suposada amiga em va demanar perquè havíem escoltat la versió de G.F. sense demanar I'opinió dels veïns o del director de la sucursal bancària on aquest tenia els diners, vaig respondre que vàrem publicar una història explicada
personalment i en primera persona pel seu protagonista, avalat en part per una sentència judicial. De cap manera no es pot acudir a l'opinió difusa del veïnat per desmentir la história personal, viscuda en la intimitat domèstica, d'una persona que l'explica directament, amb noms i cognoms, i que acaba de rebre una sentència judicial favorable que I'havia tret a la llum.
La meva conclusió, que exposo modestament, és que, ben segur, el treball
d'aquesta Redacció hauria estat millorable, però ha estat periodísticament correcte.
En tot moment va seguir els criteris habituals en el treball periodístic, i en cap moment no va apartar-se ni del que és comunament acceptat en la premsa professional ni del respecte al Codi Deontològic.
Penso que, en aquest cas, ni tan sols extremant fins al límit, des del primer moment, la voluntat de contrast immediat de la informació, no ens hauríem escapat de veure'ns embolicats en una història enverinada. L'única manera d'escapar-ne, hauria estat no entrar-hi. I la nostra feina és explicar amb honestedat històries que, encertadament o no, pensem que poden ser d’interès dels nostres lectors i ajudi a comprendre la realitat; no consisteix a inhibir-nos davant les situacions delicades ni a guardar-les en un calaix".
Atès que en relació a les acusacions fetes per M.C. i J.M. amb referència als escrits apareguts a "Regió 7" sobre el cas de I'avi de Calders, Neus Artigas, redactora que va fer la informació objecte de la denúncia, en les al·legacions formulades manifesta:
"En primer lloc, cal deixar clar que el primer article que va aparèixer publicat (13-06) en el qual s'explicava la versió de l'avi G.F. sobre els fets, no va ser fruit d'una història fortuïta que m'expliqués I'avi, sinó d'un fet noticiable. una ordre de desnonament per la qual F. recuperava els seus drets sobre una casa, de la qual n'és usufructuari, i que fins aquells moments havia estat ocupada per una altra família.
En l'esmentat article, es deixa molt clar que el que s'explica és la versió de F., i també s'esmenta que no ens vam poder posar en contacte amb la família M-C. És a dir, deixem clar que falta una versió sobre els fets, d'una família que de ben segur hi té molt a dir.
En cap moment, al contrari del que la parella diu en el seu escrit, jo he reconegut que no intentés posar-m'hi en contacte, perquè és mentida. Després que G.F. no em sabés donar raó d'on podia localitzar la família, vaig trucar alguns veins de Calders que vaig triar a l'atzar al llistat telefònic. Dues persones no sabien qui era la família M-C, o així m'ho van dir, i una tercera persona em va dir que li semblava que la família se n'havia tornat fora de les nostres comarques (ells provenien de Sabadell). En les dues converses posteriors a la publicació que vaig tenir amb el matrimoni els vaig repetir aquest fet, i els vaig deixar clar que no havia arribat a trucar a casa seva perquè no sabia el número, per la qual cosa no entenc perquè ara diuen que vaig haver de reconèixer "que no és cert (que havia intentat localitzar-los) per la senzilla raó que, encara que nosaltres podíem haver sortit alguna vegada a comprar, el nostre fill, que és minusvàlid, s’està sempre a casa'.
No és cert que jo reconegués el fet del qual se m'acusa i, a més, els vaig deixar molt clar que no havia arribat a trucar a casa seva perquè no havia aconseguit el número.
El que sí que vaig reconèixer és que no havia trucat a l'Ajuntament, on ells em van assegurar que m'haurien ajudat a localitzar-los, perquè les trucades esmentades les vaig fer a la tarda i vaig donar per fet que l'Ajuntament estaria tancat.
Després d'escriure I'article, vaig esperar que hi hagués alguna reacció i vaig
acabar-me de convèncer que la família havia maxat de les nostres comarques, perquè aquesta no es va produir fins gairebé una setmana després, el dijous 1g de juny. Vaig rebre una trucada de I'advocat de la família que em va dir que el matrimoni em vindria a veure. En aquesta primera trobada, I'endemà mateix, divendres, vam estar parlant una bona estona en qué ells em van explicar la seva versió dels fets. Vam quedar que publicaríem les seves répliques i eis vaig deixar clar que no sabia quin dia sortiria publicat perquè al diari hi ha una limitació d'espai, la qual cosa va semblar que entenien perfectament. El dilluns mateix, va trucar una
seva parenta exigint que I'article es publiqués immediatament i acusant-me a mi de "no voler donar la cara", perquè jo no em vaig posar al telèfon, ja que aquell dia no treballava.
Amb referència al fet que a l'article sortissin els cognoms de la família, és veritat que podíem haver filat més prim. En el llibre d'estil de "Regió 7" s'assenyala que "només es posarà el nom de fonts i les inicials dels cognoms, i també I'edat, en cas de faltes i delictes lleus, llevat que es tracti de persones públiques rellevants". Evidentment, el cas de la família M-C ens havia arribat a través d'una ordre de desnonament en la qual no es provava cap fet delictiu greu que justifiqués I'aparició dels seus cognoms sencers en I'article.
El dia 25 de juny es va publicar la rèplica. Aquell matí, em va venir a veure Pere Camps (un veí de la família de qui es feia referéncia en I'article) per dir-me que portaria el matrimoni M-C als tribunals per difamació. Al cap de poca estona (casualitat o no), em trucava M.C. dient-me que aqueli article els tirava "pedres al sostre" perquè els seus veïns els podien denunciar. Va reconèixer que en la informació no hi deia cap mentida, però reiterava que no havia sortit publicat "el que nosaltres volíem".
Quan em va venir a veure per aclarir la situació, l'endemá, em va semblar entendre que, per a ells, la prioritat era que expliqués que G.F. era homosexual i que els seus veïns, P.C. i esposa, eren Testimonis de Jehová. Jo havia obviat aixó de l'article, com havia obviat molts detalls que Fité m'havia explicat sobre els M-C. El llibre d'estil de "Regió 7" diu que ningú pot ser maltractat des de les pàgines del diari "a causa del seu sexe, edat, religió, raça, orígen, llengua o condició social". Els vaig intentar explicar que m'havia semblat més important aclarir que ells asseguraven que no havien pegat l'avi, que no hi havien tingut cap problema, i que no volien robar els diners. També es queixaven que en I'article, en lloc d’aparèixer només les seves declaracions, es feia referència al que ens havia explicat anteriorment I'avi. Els vaig explicar que aquesta era una manera de contextualitzar les rèpliques que es referien a un article anterior,
La seva postura, com en la primera conversa, era exigir-me que jo em cregués la seva versió, ique deixés el seu nom "net". Els vaig reiterar que jo no sóc cap-jutge i que no m'he de creure ningú, sinó escoltar i rgflectir les diverses versions sobre un tema. Els vaig dir que si el que volien era explicar ra história comengant i acabant per on ells volguessin, podien escriure una carta al director, que se'ls publicaria de manera textual. Així es va publicar el diari del 15 de juny, amb la qual cosa vam donar el tema per tancat.
En aquesta carta se m'acusava a mi d'haver-me negat a fer "una retractació", cosa que no s'entén després d'haver estat publicat un article amb la seva versió dels fets.
També se m'acusava, com en l'escrit tramés al Consell de la lnformació, de no haver intentat localitzar-los, amb I'argument que el seu fill és sempre a casa, situació que ja he explicat.
Em sembla que amb la publicació de la seva carta (de la qual no vam ni rebatre les acusacions que se'm feien directament) es dóna I'assumpte per tancat, com també va quedar clar en una conversa entre la família i el cap d’àrea de Societat del diari, Enric Badia. Les dues parts hi han pogut dir la seva, la qual cosa no exclou que algú pugui no estar d'acord amb la selecció de material i declaracions que he hagut de fer abans de publicar el que hem estat parlant durant una llarga estona.
Vull aclarir, com vaig explicar a la família M-C, que en cap moment no he volgut prendre partit en el conflicte, i que no tinc res personal contra aquesta família que em mogui a fer-los mal a ells o a defensar G.F. Finalment, només aclarir que la mateixa postura que hem adoptat davant la família M-C, I'hem presa davant I'altra part del conflicte, ja que després dels dos articles, no hem publicat cap contrarèplica com a informació, sinó que ho hem desviat tot a la secció de Cartes al Director''.
La comissió informativa en reunió de data 16 de setembre va acordar nomenar ponent d'aquest expedient a Xavier Foz, el qual ha formulat el següent informe:
1. L'assumpte que ens pertoca s'inscriu plenament en l’àmbit sempre conflictiu d'allò que solem definir com "el contrast adequat de les informacions". Al seu escrit adreçat al ClC, el subdirector de "Regió 7" diu: "Hem de reconèixer que hauria estat millor esgotar totes les vies per aconseguir la seva versió (es refereix òbviament a la versió dels autors de la queixa) i publicar-la al costat de la de G.F.'. Les tres raons que dóna tot seguit per no haver-ho fet així ens semblen, però, força dèbils,
especialment la primera i la segona (3er. punt i a part de la carta esmentada). Més endavant, el subdirector del diari afirma: "La publicació de les dues versions en edicions diferents no és l'ideal, però és habitual en el treball periodístic". Es tracta d'una afirmació difícilment rebatible, la qual cosa no exclou que creiem que aquesta pràctica és del tot rebutjable. L'autor de I'escrit afegeix tot seguit: "euan una versió no pot ser aconseguida en primera instància, és publicada posteriorment. Aixó és el
que es va fer. La decisió pot ser discutible, peró penso que no pot ser considerada incorrecta". Aquesta argumentació, aparentment impecable, perd força, tanmateix, si hom estudia les explicacions donades per part de I'autora de la informació, Neus Artigas, en un escrit adreçat també al ClC. Després d'explicar els seus esforços per localitzar la família que ha tramés la queixa, diu: "El que sí que vaig reconèixer-les que no havia trucat a I'Ajuntament, on ells (en referència a la família en qüestió) em van assegurar que m'haurien ajudat a localitzar-los, perquè les trucades esmentades (fetes, explica abans, a alguns veïns de Calders triats a l'atzar al llistat telefònic) les vaig fer a la tarda i vaig donar per fet que l'Ajuntament estaria tancat"... Resulta inevitable deduir, per tant, que si I'autora de la informació hagués trucat a I'Ajuntament al matí hauria aconseguit I'altra versió dels fets que es troba a faltar al reportatge.
2. Pel que fa a la divulgació de noms i cognoms de la família al·ludida al reportatge i que ens ha tramés la queixa, Ia própia periodista reconeix: "És veritat que podrem haver filat més prim i, tot seguit, recorda el que el mateix llibre d'estil de "Regió 7' diu sobre el particular (Ultim punt i a part de la primera pàgina de I'escrit de Neus Artigas).
3. En resum, tot i que el diari "Regió 7" va publicar una rèplica dotze dies després i posteriorment una carta al director del matrimoni al·ludit, el CIC considera que en la publicació del reportatge "L'exili 'forgat' d'un avi de 80 anys" no es van contrastar degudament les diverses fonts informatives sobre els fets denunciats.
4. D'altra banda, en l'esmentat reportatge es vulnera el criteri g de la declaració de principis de la professió periodística a Catalunya que proclama el Codi Deontològic dels periodistes catalans i que fa referència a "respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge".
5. De l'estudi de tot el w contenciós, tanmateix -i en contra del que creuen els demandants-, no se'n desprenen prou motius per creure que s'hagin vulnerat també els criteris 1 , 2, 3 i '10 de l'esmentat Codi.
El ple del Consell adopta el següent
Observacions
ACORD:1- Aprovar l'informe emès per la ponència.
2- Que I'article publicat a "Regió 7" el 13 de juny de 19g7 titulat "L'exili forçat d'un avi de 80 anys" vulnera el criteri 9é del Codi Deontològic i que no es desprenen prou motius per considerar que s'hagin vulnerat els criteris 1,2,3 i 10 de l’esmentat Codi.
