Dictamen
CERTIFICA: Que en relació a l’expedient núm. 11/2012 els membres del Consell de la Informació de Catalunya en reunió plenària de data 29 de novembre de 2012 (CIC) van adoptar per unanimitat el següent acord, segons la documentació de l’expedient:
Expedient núm. 11/2012
ASSUMPTE: Escrit de queixa del sr. S.A. contra un acudit de Ferreres publicat a El Periódico, per considerar que indueix a la violència envers un col•lectiu.
ANTECEDENTS
El motiu de la queixa és pel contingut de l'acudit que el Sr. Miquel Ferreres i Duran va publicar en el Periódico de Catalunya el passat 16 d'agost de 2012.
El reclamant considera que com ex-empleat de banca, l'esmentat acudit és una clara inducció a la violència envers un col•lectiu molt concret.
“En els temps que corren, els "banquers" estan considerats com els culpables de tots els nostres mals, però s'hauria d'explicar, al conjunt de la societat, la diferència entre un "banquer" i un "empleat de banca", i aquesta tasca correspondria a uns mitjans de comunicació interessats en difondre informacions objectives”.
AL.LEGACIONS
El Consell de la Informació de Catalunya es va adreçar a la direcció del diari en data 12 de novembre de 2012 per demanar les oportunes al•legacions, sense que hi hagués cap resposta per la seva banda.
CONSIDERACIONS I ACORD
El Ple del Consell de la Informació de Catalunya considera que l’acudit motiu de la queixa no vulnera cap dels articles del Codi Deontològic de la professió periodística catalana.
Els periodistes que contribueixen als mitjans amb les seves opinions, com és el cas del dibuixant afectat, tenen completa llibertat d’expressió excepte quan inciten a la violència, cosa que es fa molt difícil d’afirmar en el cas que ens ocupa.
Hi ha codis ètics europeus que deixen clar que l’àmbit de la llibertat d’expressió és més ampli que el de la informació, sobre tot si es tracta d’humor. En aquest sentit, és pertinent citar aquí la sentència del Tribunal Constitucional espanyol 23/2010, que diu que “la caricatura constitueix , des de fa segles, una de les vies més freqüents d’expressar mitjançant la burla i la ironia, crítiques socials o polítiques”. I afegeix l’ esmentada sentència: sovint “aquest tipus de sàtira és una forma d’expressió artística i crítica social que amb el seu contingut inherent d’exageració i distorsió de la realitat persegueix naturalment la provocació i l’agitació”.
Aquest marge més ampli de la llibertat d’expressió humorística ve encara més justificat perquè el tema tractat amb ironia té un indubtable interès públic en aquest context de crisi econòmica en la que hi juguen un paper destacat el sistema bancari i financer.
