Dictamen
ASSUMPTE: Queixa presentada per la senyora N.B., periodista col·legiada contra el periodista, també col·legiat, senyor Rafa Marrasé, director del digital Porta Enrere, que sol cobrir fets de la demarcació de Tarragona, per considerar que es poden haver vulnerat els criteris 1, 2 i 4 del Codi Deontològic pel fet d’haver enregistrat una conversa de caràcter professional que tots dos van mantenir.ANTECEDENTS
En un correu electrònic enviat al CIC el dia 11 de setembre de 2025 la senyora N.B. afirma que el periodista del digital Porta Enrere va publicar íntegrament una conversa sense advertir-la que en reproduiria el contingut al seu mitjà de comunicació. Considera que no es tractava d’una entrevista sinó d’una conversa per aclarir-li “un tema que desconeixia abans de seure amb ell”. Continua dient: “Li vaig aclarir el que volia saber amb total transparència i fins i tot revelant detalls que no hagués explicat d’haver-ho sabut”.
La senyora B. considera que per tot plegat han quedat vulnerats els articles 1, 2 i 4 del Codi Deontològic.
Adjunta també un escrit on detalla més els fets així com l’article publicat a “Porta enrere”.
ARGUMENTS DE LA DEMANDANT
L’escrit diu el següent:
Després de llicenciar-me en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona em vaig col·legiar i vaig iniciar la meva trajectòria professional al Diari de Tarragona, on vaig exercir durant dotze anys. Des de fa vint-i-dos anys soc funcionària de carrera de l’Ajuntament de Tarragona, primer com a tècnica de comunicació al Gabinet de Premsa. Posteriorment, i durant quatre anys, com a coordinadora del departament, i actualment com a responsable de Comunicació Institucional.
Al llarg d’aquest període he dut la comunicació de quatre alcaldes de tres formacions polítiques diferents, mantenint sempre un compromís ferm amb la transparència, la claredat i l’honestedat professional. Aquest compromís ha estat reconegut pel Col·legi de Periodistes amb l’atorgament de la Petxina Oberta, distinció que considero un dels màxims reconeixements en l’àmbit de la comunicació institucional, i que valoro especialment perquè prové dels companys de professió.
Sempre he defensat que els representants polítics han de poder parlar amb tots els mitjans de comunicació, independentment de la seva línia editorial o ideologia, i he estat sempre disponible per als periodistes, sense limitacions d’horari ni de circumstàncies i, fins I tot, en períodes de vacances.
Tanmateix, vull posar en coneixement del Col·legi uns fets que considero d’especial gravetat i que vulneren el codi deontològic de la professió.
El dia 26 d’agost a les 11.00 h, vaig mantenir una trobada amb el periodista Rafa Marrasé, del mitjà digital Porta Enrere. La cita es va produir arran d’un missatge que ell m’havia enviat el dia anterior, sense que jo conegués el motiu de la trobada.
Durant la conversa, se’m va preguntar per una periodista, i jo, amb total transparència, vaig explicar qui m’havia sol·licitat el seu contacte i amb quina finalitat.
Posteriorment, va transcriure la nostra conversa i publicar íntegrament en el seu mitjà digital sense el meu consentiment.
Considero que aquesta actuació constitueix una greu vulneració dels principis de la professió periodística, atès que el Codi Deontològic estableix de forma clara que els periodistes han d’obtenir la informació per mitjans lícits i dignes. La publicació d’una conversa privada, gravada o transcrita sense consentiment, vulnera la confiança professional i desvirtua els criteris bàsics d’ètica periodística. Per tant, considero que és una vulneració del punt 1, 2 i del punt 4 del Codi Deontològic, ja que “és necessària la utilització de mètodes lícits i dignes per obtenir informació”.
El codi també remarca que “un professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat”. “Els mitjans han de difondre únicament informacions contrastades amb diligència i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. Cal remarcar que el periodista sempre s’ha de posar en contacte prèviament amb els afectats per donar-los l’oportunitat de resposta, la qual cosa mai va passar perquè desconeixia que allò que li havia explicat amb confiança ho utilitzaria per publicar en un article injuriós.
Per tot el que he exposat, sol·licito que el Col·legi de Periodistes valori aquests fets i actuï en conseqüència davant d’una pràctica que considero contrària als valors de la professió i que atempta contra la confiança i el respecte entre companys.
Reclamo no ser citada en cap altra publicació d’aquest periodista, atès que no exerceixo cap càrrec electe i sempre he desenvolupat la meva tasca en un segon pla, des de la discreció i la professionalitat que el meu lloc de treball exigeix.
En conseqüència, reitero el meu compromís amb una comunicació honesta, transparent i respectuosa, i sol·licito que aquests principis, que han de regir l’exercici de la nostra professió, siguin defensats i preservats pel Col·legi de Periodistes.
En definitiva, només demano el mateix que sempre he ofert: respecte, ètica i transparència. Perquè la nostra professió només té sentit si es construeix sobre la confiança i l’honestedat. I, per part meva, continuaré treballant amb discreció i transparència, perquè aquesta és i serà sempre la meva manera de fer.
Així mateix, la senyora B. facilita l’enllaç per accedir a l’article publicat que inclou la conversa mantinguda amb ella:
Detectius privats segueixen el fundador de Porta Enrere: el paper de l’Ajuntament de Tarragona i l’alcalde Viñuales - Porta Enrere
AL·LEGACIONS
El periodista que és objecte de la queixa va presentar al CIC un extens escrit amb les seves al·legacions, que es reprodueix a continuació:
Jo, Rafael Marrasé Brull, col·legiat del Col·legi de Periodistes de Catalunya, presento aquest escrit d’al·legacions en resposta a la queixa presentada davant del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per la senyora N.B. (expedient 29/2025).
La queixa presentada per la senyora B. és la primera que rebo en la meva carrera professional, de més de 25 anys treballant en mitjans de comunicació. L’estiu del 2016 vaig posar en marxa el meu propi mitjà, Porta Enrere, dedicat a fer periodisme d’investigació. Des d’aleshores, la feina feta al capdavant de Porta Enrere ha merescut dos premis Ramon Barnils de periodisme d’investigació (anys 2017 i 2020) més una menció especial del jurat (any 2022). A més, he guanyat un premi Mañé i Flaquer (2023), un de l’Ecozine Film Festival de Saragossa (2024) i un del festival Nebrodi de Sicília (2024) per la investigació sobre la importació de residus italians a Catalunya que es va emetre en el documental Insostenible, rere la brossa, que es va emetre al programa Sense Ficció de TV3 (ara 3cat) el 20 de juny de 2023. Aquella investigació va provocar que, un any i mig després de l’emissió del documental, la Guàrdia Civil detingués, per ordre del jutjat, tota la cúpula directiva de l’empresa Griñó Ecològic. Un dia després d’aquella detenció, Griñó em va demandar a mi i al director del documental. La demanda va ser retirada per l’empresa un parell de dies després. No hi ha hagut cap acció judicial més en contra meva en tots els anys de trajectòria periodística malgrat haver tractat, especialment els últims 9 anys, temes molt delicats.
La motivació de la creació de Porta Enrere i, en general, de la meva dedicació a l’ofici de periodista ha estat sempre la d’explicar la veritat amb el màxim rigor possible. Sovint se m’ha titllat de fer un periodisme dens pel volum de dades i referències que faig servir. Aquesta mena de periodisme només té la voluntat de demostrar d’on surt la informació que es publica i donar solidesa als fets. L’única finalitat és explicar la veritat tal com és.
Sobre la queixa presentada:
Abans d’entrar en detall en la meva resposta a la queixa de la senyora B., només vull fer un primer apunt sobre la pretesa vulneració del Codi Deontològic.
La senyora B. diu que he vulnerat els punts 1, 2 i 4 del Codi Deontològic. Sobre el punt 1 (Informar de manera acurada i precisa), val a dir que tot allò que apareix en l’article és completament cert. Són fets demostrats i que consten en l’article amb tot el detall. Es van contrastar totes les informacions que apareixen en la notícia, parlant amb els implicats en els fets descrits o aportant els detalls dels documents que demostren la participació d’alguns dels protagonistes en els fets. Inclosa la senyora B.. A més, sobre la trobada entre la senyora B. i aquest periodista, la senyora B. no nega en cap moment que allò que jo vaig fer constar en l’article sigui veritat. Perquè ho és. Aquest és un punt important perquè la veracitat és una part indispensable de la nostra feina. No hi ha opinió en aquell article, sinó una descripció de fets objectivament comprovables.
El punt 2, Evitar perjudicis per informacions sense prou fonament. No s’han fet servir expressions injurioses ni s’han difós dades imprecises en l’article. De fet, l’article és molt precís en les dates i els fets que es descriuen. Aquest periodista va parlar amb les persones que anaven esmentant els testimonis i les víctimes dels fets descrits per tal de saber si allò que s’havia dit d’elles era veritat. I es va incloure allò que van dir (fins i tot l’agència de detectius). Inclosa la senyora N.B., a qui se li van explicar clarament els fets de tota aquella història i el motiu de les preguntes que li vaig fer.
El punt 4, Utilitzar mètodes lícits i dignes per obtenir informació. Es va parlar directament amb les persones que apareixen a l’article i els documents i publicacions que s’esmenten s’han aconseguit de forma lícita. Quan vaig parlar amb aquelles persones, amb algunes de les quals vaig quedar en persona (com en el cas de la senyora B), sempre em vaig identificar clarament i trucant des del meu telèfon particular (que, a més, consta en el web del mitjà Porta Enrere).
FETS
La queixa de la senyora B. s’emmarca en un article que explica com aquest periodista va ser assetjat i va patir seguiments per part d’uns detectius amb l’objectiu de difamar-lo.
No és la primera vegada, tal com consta en l’article, que aquest periodista pateix difamacions. El primer cas tangible va aparèixer en un document anònim enviat als grups municipals de l’Ajuntament de Tarragona. Aquell document, on es difamava també la cap de Neteja Pública del consistori tarragoní, se centrava en el nou contracte de la brossa de la ciutat, de 234 milions d’euros pels pròxims deu anys.
Va ser aquest periodista qui va destapar públicament l’espionatge al qual s’havia sotmès a la cap de Neteja Pública arran de la licitació i posterior adjudicació d’aquell contracte. Dies després dels articles publicats per Porta Enrere sobre aquell espionatge, apareixia l’anònim on es difamava aquest periodista.
La trobada amb la senyora N.B. es produeix arran de la investigació de l’assetjament d’una sèrie de persones a aquest periodista que escriu aquestes al·legacions i una part del seu entorn, inclosa una fundació (Jara Barceló) que dona suport a Porta Enrere de fa uns quatre anys i mig.
Va ser una ex col·laboradora de l’esmentada fundació qui va explicar que havia començat a rebre trucades d’un número de telèfon (d’aquells de centraleta, als quals no es pot trucar) on una persona es feia passar per un estudiant que estava fent un treball sobre fundacions. Aquell suposat estudiant només preguntava per la Fundació Jara Barceló i Porta Enrere (la noia havia treballat amb més fundacions).
Aquella ex col·laboradora no havia rebut mai cap trucada d’aquell número de telèfon abans, ni mai ningú li havia fet preguntes sobre la relació entre la fundació i Porta Enrere. És aquesta ex col·laboradora qui lliga caps i diu que comença a rebre les trucades d’aquell número de telèfon l’endemà que la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona (o responsable de Comunicació Institucional com es fa constar en l’escrit de la queixa), la senyora N.B., hagués demanat el seu número de telèfon a una periodista que coneix a l’ex col·laboradora de la fundació.
Des que va demanar el telèfon de l’ex col·laboradora, la senyora B. o l’Ajuntament de Tarragona mai van trucar a aquella noia que, en canvi, va començar a rebre trucades insistentment d’aquell número de telèfon. Era el mateix número que havia trucat a aquest periodista que escriu aquestes al·legacions i des del qual uns homes es feien passar per altres persones per quedar personalment amb aquest periodista, tal com s’explica en aquell article del 2 de setembre.
Veient que potser hi podria haver una relació entre les trucades patides per l’ex col·laboradora i el fet que la senyora B. hagués demanat el seu telèfon (i que mai l’hagués trucat), i que la noia l’havia citat expressament la responsable de Comunicació Institucional de l’Ajuntament de Tarragona, aquest periodista va fer allò que s’ha de fer sempre, contrastar la informació, és a dir, parlar amb la persona que havia estat citada: la Sra. B..
Per això vaig quedar amb la senyora B.. Sempre que ho he fet anteriorment, que ha estat en comptades ocasions des que vaig crear Porta Enrere, ha estat per temes estrictament professionals.
«Un professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat», cita la senyora B. en la seva queixa. I això és exactament el que sempre he fet, també en aquest cas. Buscar la veritat en tota aquella història de la qual, a més, jo n’era la víctima.
Una queixa que inclou falsedats i que omet fets rellevants
La senyora B. diu en la seva queixa: «Durant la conversa, se’m va preguntar per una periodista, i jo, amb total transparència, vaig explicar qui m’havia sol·licitat el seu contacte i amb quina finalitat. […] Desconeixia que allò que li havia explicat amb confiança [al periodista que escriu aquestes al·legacions] ho utilitzaria per publicar un article injuriós».
Aquestes afirmacions de la senyora B. no són veritat perquè de «total transparència» no n’hi va haver en cap moment, sinó un cúmul de mentides, contradiccions i evasives —per part d’una persona que és la «responsable de Comunicació Institucional» de l’Ajuntament de Tarragona— que només van poder ser desemmascarades perquè aquest periodista havia fet la seva feina a l’hora de contrastar dates i informacions. La senyora B. va ser posada al corrent de què havia passat i del perquè de les preguntes que li feia des del primer moment. No era, d’aquesta manera, una conversa informal, privada ni confidencial, ni tampoc m’havia explicat res «amb confiança», ans al contrari.
La senyora B. no era una font d’informació externa sobre uns fets dels quals ella n’era coneixedora i dels quals no n’havia estat partícip, sinó que era un dels personatges que apareixien en aquella història, el paper del qual s’havia de discernir. Havia estat esmentada directament per aquella ex col·laboradora i, per tant, s’havia de contrastar la seva versió dels fets. La responsable de Comunicació Institucional de l’Ajuntament de Tarragona va ser conscient d’això en tot moment.
Quan vaig quedar amb la senyora B., li vaig preguntar directament si havia demanat el telèfon d’aquella ex col·laboradora de la fundació i per què. D’entrada, la senyora B. va negar rotundament conèixer qui era aquella persona. No reconeixia el nom, com si li preguntés per una persona completament desconeguda i de la qual mai n’hagués sentit a parlar. I es va mantenir en aquesta postura força estona. Però un cop li vaig esmentar a qui li havia demanat el telèfon de l’ex col·laboradora i quin dia ho va fer, la senyora B. va recuperar la memòria de cop. I fins i tot sabia el nom d’un familiar d’aquella noia que havia afirmat no conèixer durant uns quants minuts.
Una vegada va admetre que sabia qui era aquella noia, la senyora B. va assegurar que havia demanat el seu número perquè l’alcalde Rubén Viñuales volia fer pregoner de les festes de Tarragona al periodista Carles Francino i creia que la noia tindria el seu contacte. La senyora B. admetia, però, que qui tenia el contacte més estret amb Francino era aquell familiar del qual havia dit el nom.
La senyora B. no va saber explicar per què no va demanar directament el telèfon d’aquell familiar, que és una persona molt coneguda i molt important dins del món del periodisme del Camp de Tarragona i, en canvi, sí que va demanar el de la noia. De fet, quan la senyora B. va demanar a una periodista el número de telèfon de l’ex col·laboradora de la fundació, hauria pogut demanar perfectament el telèfon d’aquell familiar, que té uns vincles molt directes amb el mitjà on treballa aquella periodista i que també el coneix directament.
I explico tot això perquè, inicialment, la senyora B. va dir que havia demanat el telèfon d’aquella noia perquè li havia sol·licitat l’alcalde de Tarragona, el senyor Rubén Viñuales. La senyora B. assegurava rotundament que l’alcalde només li havia demanat que aconseguís el telèfon del senyor Francino i que ella no li va dir al batlle en cap moment amb qui havia parlat per aconseguir-lo i, ni molt menys, li havia donat el telèfon de l’ex col·laboradora de la fundació. Però allò tampoc era cert. No va ser fins que aquest periodista va posar sobre la taula la incongruència del seu argumentari —les dates no quadraven perquè l’alcalde havia vist en persona el senyor Francino dies abans que la senyora B. demanés el telèfon de l’ex col·laboradora (el detall de tot això es pot llegir en l’article publicat a Porta Enrere el 2 de setembre)— que la senyora B. va ser incapaç d’explicar per què havia demanat el telèfon de la noia quan l’alcalde havia vist Francino en persona. Va ser aleshores quan la senyora B. va admetre que allò que havia dit a aquest periodista durant molta estona no era cert. L’alcalde Viñuales havia demanat directament a la senyora B. el telèfon de l’ex col·laboradora (i no de Carles Francino) per una persona que B. va assegurar que no sabia qui era. I, així i tot, ella li va donar.
La bona praxi
«Els mitjans han de difondre únicament informacions contrastades amb diligència i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets», cita la senyora B. en la seva queixa. I això és el que vaig fer amb l’article publicat el 2 de setembre i els que van venir després sobre aquesta temàtica dels detectius. Vaig contrastar la informació sobre la senyora B. personalment amb ella i d’aquelles preguntes que li vaig fer em vaig trobar, però, opacitat, evasives i mentides. Amb tot, la veritat va sortir a la llum perquè la senyora B. va quedar en evidència davant dels fets i no va tenir més remei que admetre el que havia passat. Això no hauria estat possible si no hagués estat rigorós amb la meva feina prèviament. La senyora B. volia ocultar el seu paper i el de l’alcalde en allò del número de telèfon de l’ex col·laboradora de la fundació.
La senyora B. diu que aquest periodista va publicar «la nostra conversa sense el meu consentiment». Com s’ha explicat, aquella no va ser una «conversa privada», sinó part de la feina periodística de recerca de la veritat en una història molt delicada com és la de l’assetjament i seguiment a un periodista per part d’uns detectius.
No em calia cap «consentiment» de la senyora B. per publicar perquè ella era conscient de per què li preguntava tot allò. La senyora B. podria haver-se aixecat i marxar sense haver respost a cap pregunta. En lloc d’això, va preferir quedar-se, mentir i intentar confondre aquest periodista que, si no hagués dut els deures fets, hauria estat víctima d’un engany.
De fet, el cas no s’ha quedat aquí perquè quan aquest periodista va trucar a l’alcalde de Tarragona Rubén Viñuales (que B. havia admès que li havia demanat específicament el telèfon de l’ex col·laboradora), aquest va negar qualsevol vinculació amb el seguiment per part de detectius que estava patint, però va admetre que s’havia fet una contractació d’investigadors privats des de l’Empresa Municipal de Transports (EMT). Aquella contractació, tal com ha demostrat aquest periodista en una sèrie d’articles (vegeu l’annex al final d’aquestes al·legacions), presenta un munt d’irregularitats. De fet, la presidenta de l’EMT (i tinenta d’alcalde de l’Ajuntament) es va negar a parlar amb aquest periodista quan la vaig trucar perquè em confirmés allò que havia dit el senyor Viñuales.
La senyora B. diu que he comès «una pràctica contrària als valors de la professió i que atempta contra la confiança i el respecte entre companys». Es veu que ostentar el càrrec de responsable de Comunicació Institucional d’un Ajuntament tan important com el de Tarragona i mentir descaradament a un periodista sabent que aquell professional, en l’exercici de la seva professió, és víctima d’un cas tan greu, no atempta contra «el respecte entre companys».
La senyora B. «reclama» que aquest periodista no la citi més en cap més article. Això és un intent de censura inadmissible, perquè suposaria que si demà la senyora B. és la protagonista d’un fet noticiable, no se la podria esmentar, un cas que no deu tenir cap precedent en la història del periodisme. I per intentar aplicar aquesta censura, la senyora B. argumenta que ella no «exerceix cap càrrec electe, exercint la seva tasca en un segon pla, des de la discreció i professionalitat que el seu lloc de treball exigeix». Això voldria dir que cap persona que no fos un càrrec electe podria ser esmentada en cap mitjà de comunicació. Es podrien posar moltíssims exemples de persones (siguin treballadores públiques o no) que, dins d’una institució o en un partit polític, sense ser càrrecs electes, han ocupat portades i han estat protagonistes o simplement han estat esmentats en articles periodístics (el més recent, el cas Koldo, on aquesta persona no és un càrrec electe, precisament).
En aquest cas (i en tots el que he publicat) s’ha intentat trobar la veritat dels fets. En l’article motiu de queixa de la senyora B. es poden seguir els passos de la investigació que vaig realitzar i per què vaig acabar parlant amb la senyora B., el senyor Viñuales i l’agència de detectius Sexto Sentido, per exemple. No va ser una tria aleatòria, sinó justificada pels fets.
Sempre he intentat ser el més rigorós possible i ser estricte amb les bones pràctiques del periodisme.
Demano que es tinguin per presentades les meves al·legacions, que es reconegui que he obrat adequadament en relació amb el Codi Deontològic i que es desestimi la queixa de la senyora B..
PONÈNCIA
Ens trobem davant d’un cas en què es confronten les actuacions de dos periodistes col·legiats i en què el punt de partida, a l’hora de fer-ne una anàlisi rigorosa, és la presumpció que tots dos pretenen actuar de forma correcta des del punt de vista de l’ètica professional.
Cal anar desgranant un per un els fets i les acusacions creuades per anar-ne traient l’entrellat. I cal també separar curosament allò que té relació directa amb l’ètica informativa d’allò que són possibles posicionaments polítics o divergències respecte a l’actuació institucional.
En primer lloc, s’ha de rebutjar de forma contundent la pretensió expressada per B. en el sentit que reclama “no ser citada en cap altra publicació d’aquest periodista, atès que no exerceixo cap càrrec electe i sempre he desenvolupat la meva tasca en un segon pla, des de la discreció i la professionalitat que el meu lloc de treball exigeix”. D’acord amb el principi de llibertat d’expressió i de llibertat informativa cap persona no hauria de poder reclamar una cosa així, si les circumstàncies informatives aconsellen la cita. Però menys pot fer-ho una persona que, per més que ho vulgui fer discretament, exerceix un paper actiu en la cadena informativa. La comunicació corporativa és una forma digna d’exercici de la professió, però té les seves servituds, i sens dubte una n’és aquesta.
Pel que fa a les presumptes vulneracions dels articles 1 i 2 del Codi Deontològic, hi ha pocs motius per avalar la queixa. L’article 1 es refereix a l’obligació d’“informar de manera acurada i precisa”. Com diu el periodista implicat, la demandant no nega en cap moment que els fets relatats no siguin certs. O, si més no, sembla evident que certa és l’existència de la conversa entre ells i les manifestacions fetes en el curs de la mateixa. L’article 2 demana “evitar perjudicis per informacions sense prou fonament”. És impossible determinar si del conjunt de la informació publicada pel senyor Marrasé se’n poden derivar perjudicis per a terceres persones, o per a les institucions implicades. En qualsevol cas, estem davant d’una peça de periodisme d’investigació amb molts aspectes i matisos que, en línies generals, sembla ben documentada. Per descomptat, no es poden comptabilitzar aquí com a “perjudicis” les relacions que es fan de fets provats. Si fos així, qualsevol persona que se sentís afectada per una informació que li és desfavorable podria apel·lar al Codi Deontològic. I justament, com han dit alguns referents de la professió, la missió dels periodistes és publicar precisament allò que algú vol que no se sàpiga. Però encara menys hi ha motius per a que una cap de comunicació se senti perjudicada pel fet que surtin a la llum manifestacions que ella ha fet en l’exercici de les seves funcions, si realment han estat transcrites de manera acurada.
Queda, com a tasca més complexa, l’anàlisi de la queixa pel que fa al possible incompliment de l’article n. 4, que es refereix a la utilització de mètodes lícits i dignes per obtenir la informació. És ben cert que aquest article diu en el seu primer paràgraf: “És inacceptable l’ús de càmeres ocultes i de qualsevol altre procediment subreptici o enganyós per obtenir informacions, imatges i testimonis. També és inadmissible la intercepció i la difusió no consentida de material privat procedent de la telefonia mòbil, la missatgeria electrònica i altres suports de comunicació”. Si prenem aquest fragment com un imperatiu categòric, ens trobaríem davant d’una clara transgressió, tant pel que fa a l’enregistrament de la conversa com pel que fa a la seva difusió. Ara bé, el codi (com fan la immensa majoria dels codis periodístics de tot el món) obre excepcions respecte a aquesta norma general. L’excepcionalitat, en el cas del codi català, està expressada així al següent paràgraf del mateix article: “En poden ser excepcions les situacions relacionades amb fets o esdeveniments d’inequívoc interès públic quan no hi hagi cap altra opció per donar compliment adequat al dret a la informació”. Són paràmetres que, en no poder-se quantificar, ens introdueixen en el camp de l’opinable. Per determinar si en aquest cas concret era permissible l’actuació del senyor Marrasé, es poden fer aquestes consideracions:
- Es tracta d’una actuació que s’inscriu clarament en l’àmbit del periodisme d’investigació. I els fets relatats en el conjunt de la peça sí que són d’interès públic, si més no per al públic que podem considerar “target” del digital “Porta enrere”.
- És plausible pensar que la senyora B. potser no hauria explicat les mateixes coses davant d’un giny que hagués enregistrat la conversa. Però ella en cap moment va invocar l’ “off the record” ni abans ni després de la seva conversa amb el senyor Marrasé.
- El periodista podia tenir interès a enregistrar aquesta conversa i d’altres que hagués pogut mantenir per confegir la peça per tal de conservar una prova fefaent davant de possibles reclamacions o desmentiments.
- En el camp legal, té una consideració molt diferent l’enregistrament subreptici si qui ho fa és precisament una de les persones participants a la conversa. Si es dona aquesta circumstància, la permissivitat és molt més gran que si el que s’enregistra són converses de tercers.
- Podem imaginar que un periodista pot tenir una memòria suficient per retenir al seu cap tots els termes d’una conversa mantinguda per ell mateix en un temps raonable. Quina diferència hi hauria entre fer ús d’aquesta capacitat retentiva o enregistrar mecànicament la conversa? A efectes pràctics, cap.
Tot condueix a inclinar-se per pensar que l’actuació del senyor Marrasé s’inscriu en el camp de l’excepcionalitat a què ens referíem abans.
Per tot això, el Consell de la Informació de Catalunya adopta el següent:
ACORD
En el contenciós produït entre la Sra. N.B. i el Sr. Rafa Marrasé pel fet d’haver publicat aquest una conversa mantinguda amb ella que havia enregistrat de manera inadvertida no es donen les condicions per assumir que hi hagi hagut cap transgressió del Codi Deontològic.
Observacions
ACORDEn el contenciós produït entre la Sra. N.B. i el Sr. Rafa Marrasé pel fet d’haver publicat aquest una conversa mantinguda amb ella que havia enregistrat de manera inadvertida no es donen les condicions per assumir que hi hagi hagut cap transgressió del Codi Deontològic.
