El recent veredicte del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les xarxes socials i el dret a l’oblit ha revifat la polèmica pel que fa a l’eliminació dels enllaços quan els internautes ho sol·licitin per considerar que determinats continguts els afecten negativament.
La sentència sorgeix com a conseqüència d’una disputa entre Google i la Comissió Nacional de la Informàtica i de les Llibertats, un organisme francès independent dedicat a garantir que la llei de privacitat s’apliqui a la recopilació, magatzematge i usatge de dades personals. Quatre anys enrere, aquesta entitat va ordenar Google que eliminés arreu el món el llistat de resultats de cerca amb informació falsa o danyosa per a les persones, mandat que va recórrer l’empresa davant el màxim orgue judicial, que ha limitat el dret a l’oblit dintre de la UE.
S’ha de recordar que l’any 2014 el mateix Tribunal va donar la raó a una persona que reclamà aquest dret contra un diari de Barcelona degut a que havien canviat les circumstàncies que la presentaven com a morosa, atès que havia satisfet el seu deute amb Hisenda. Però allò obria la porta a moltes reclamacions a Espanya, on milers d’adreces d’Internet o URL’s han estat retirades. Molts altres internautes pensen que les sentències no aporten els criteris jurídics escaients als tribunals de justícia dels respectius països de la UE i deixa en mans de Google i altres motors de cerca decidir què es pot suprimir o no a les xarxes, una situació que podria deixar els ciutadans pitjor informats i dificultar la tasca dels periodistes.
En atenció a les consultes rebudes, el Consell de la Informació de Catalunya recorda que al Codi Deontològic de la professió periodística a Catalunya, reformat el 2016, es va introduir un annex, el B, que al seu punt quart tracta d’aquesta problemàtica. I diu així:
- Permanència dels documents on-line
La permanència indefinida a la xarxa dels documents i materials audiovisuals que es difonen i circulen a través de la web pot generar situacions incòmodes o indesitjables per a les persones afectades, ja sigui com a fonts informatives o com a testimonis. En el cas que en reclamin la desaparició, aquest fet planteja la necessitat de conciliar adequadament l’interès públic amb els drets individuals. En qualsevol cas, la invocació del “dret a l’oblit” no ha de ser motiu per a la destrucció immediata d’elements que en certa manera formen part d’un “arxiu general” o “memòria viva” que és patrimoni col·lectiu i que eventualment poden ser d’interès per a historiadors o investigadors socials.
- Com a norma general, no ha de ser necessàriament atesa la pretensió de destrucció de rastres per part de persones individuals o jurídiques al·legant la simple raó d’un canvi d’opinió, d’imatge o altres consideracions d’estricte ordre personal.
- Tanmateix, la persistència de certs documents no ha de donar lloc a situacions abusives o greument nocives contra els drets fonamentals de la persona.
- Conseqüentment, els responsables editorials han de prevenir o pal·liar els possibles perjudicis provocats a les persones que han prestat el seu testimoni (imatge, veu o documentació), atès el fet singular de la pervivència, facilitat d’accés, reproducció i manipulació dels materials presents a internet. Aquesta actitud ha de ser especialment curosa quan les persones afectades siguin menors d’edat o joves en situació d’indefensió o risc sobre l’eventual us de la seva presència a la xarxa.
- En tot cas, la pròpia naturalesa de l’espai web com un fons global i permanent de continguts de tots tipus i d’accés universal fa pràcticament inviable la eliminació discrecional, sistemàtica, instantània i generalitzada dels materials considerats impropis o lesius per particulars, empreses o institucions.
