Davant el conflicte d’interessos denunciat a l’article de Mònica Planas al diari ARA, el Consell de la Informació de Catalunya vol deixar clar i recorda que el Criteri 7è del Codi Deontològic diu que “no és admissible simultaniejar l’exercici del periodisme amb altres activitats remunerades que posin en perill els principis de veracitat i independència”.
El periodisme té una gran responsabilitat a la nostra societat, atès que executa un paper constitucional que no realitza cap altra professió. Per protegir la integritat de la professió, cal insistir en la necessitat d’evitar no només el conflicte d’interessos sinó també l’aparença del conflicte, donat que la gran majoria de ciutadans no està en situació de saber quins periodistes es poden veure en aquest parany.
En la mateixa línia, el CIC va fer públic el seu posicionament en el document PERIODISTES QUE FAN PUBLICITAT: UN CONFLICTE D’INTERESSOS i parla concretament de les cares i veus dels anuncis:
Tot i ser probablement l’aspecte més vistós i, conseqüentment, més polèmic, la participació d’alguns periodistes molt coneguts en anuncis publicitaris no hauria de desviar l’atenció respecte
al problema de fons: la ingerència dels anunciants en els continguts periodístics.
Encara que hi ha consens a assenyalar que el principal risc d’acceptar que un periodista simultaniegi l’activitat
informativa i la publicitària és que aquesta dualitat l’incapaciti per tractar amb el rigor i la neutralitat deguts les
notícies que fan referència a l’anunciant que el paga, sense menystenir aquest risc, volem posar l’èmfasi en aquelles
circumstàncies en què l’anunciant ha contractat un periodista sense que aquesta col·laboració sigui àmpliament
coneguda per l’audiència (per exemple, per formar portaveus a les empreses o per presentar un esdeveniment
corporatiu).
D’alguna manera, el fet que tothom sàpiga que un periodista anuncia una marca pot contribuir a garantir certa
“fiscalització” social quan aquest periodista ha d’informar sobre la marca. En canvi, quan es desconeix el vincle entre periodista i anunciant, aquest control social no existeix.
Així, doncs, es considera convenient posar el focus de forma prioritària en la obligació de separar escrupolosa i inconfusiblement informació i publicitat.
La publicitat difosa per periodistes famosos seria així una casuística específica de la transgressió d’aquest principi bàsic de separació.
