INFORME DE LA PRESIDÈNCIA 

Quan fem memòria de l’any 2024 hem de començar pel final. Pel 6 de novembre, el dia en què Donald Trump va guanyar les eleccions. Ja no es tractava d’un ‘accident de la història’ com vam pensar l’any 2016. Era l’inici d’una nova era. Aquella mateixa nit, Elon Musck, el magnat de X i gran finançador del nou president, va dir als seus seguidors “a partir d’ara vosaltres sou els mitjans”. Tota una declaració de guerra al periodisme.

Després de la primera victòria de Donald Trump, l’any 2016, es va registrar una reacció ciutadana que va contribuir a revalorar el paper d’intermediació del periodisme. En les setmanes que van seguir les eleccions, revistes (com The New Yorker, The Atlantic i Vanity Fair), diaris (com The New York Times, The Wall Street Journal, Los Angeles Times i The Washington Post) i organitzacions sense ànim de lucre (com NPR i ProPublica) van experimentar grans augments en les taxes de subscripció o donacions. The Guardian i Mother Jones també es van beneficiar de la reacció dels ciutadans. Ara no ha estat així: el sentiment que es va imposar va ser el de xoc, de desesperança.

Després de la primera victòria de Trump, The Washington Post va situar sota la seva capçalera la frase: “La democràcia mor a la foscor”. Aquest cop no ho ha pogut fer perquè el seu propietari, el multimilionari d’Amazon Jeff Bezos, ha pres partit per Trump. La democràcia, com havia avisat la seva capçalera, s’endinsava en temps de foscor. Els casos de Bezos i The Washington Post, o d’Elon Musk i X, posen en evidència la fusió, ja sense màscares, de tots els poders. Aquest és el nucli de la nova era on entrem.

Donald Trump, amb la seva aliança amb Elon Musk, significa una amenaça al periodisme lliure i augura una creixent degradació de les xarxes socials. I el pitjor és que representa un triomf de Vladímir Putin i dels totalitarismes, enemics de les democràcies i de les llibertats d’expressió i d’informació.

Adam Michnik, el prestigiós periodista polonès guanyador del premi Princesa d’Astúries d’Humanitats del 2022, ja avisava el 2016, que “Putin és un fenomen nou que encara no té nom. De la mateixa manera que, quan va sorgir el feixisme, tampoc tenia nom”. Als anys trenta van entrar en conflicte les grans ideologies: les democràcies liberals davant del nazisme; el nazisme davant del comunisme. Tots sabem quin va ser el desenllaç. La democràcia va vèncer. Però els gèrmens antidemocràtics continuen vuit dècades després de la Segona Guerra Mundial i les democràcies es veuen atacades de manera política, militar i econòmica per part d’un règim totalitari. El més greu és que, en aquests moments, el govern dels Estats Units no figura al mateix costat de la història. Com si hagués canviat de bàndol.

I el que representa Trump, té nom? En el fons, el terme ‘trumpisme’ és la manera de donar un nom contemporani als fenòmens polítics que van des del populisme, l’extrema dreta i fins i tot ens enllacen amb el feixisme. Trump és una versió moderna de pulsions molt antigues, però reben el seu nom pel fet d’haver-les expressat des del despatx més poderós del planeta.

La tragèdia de València i la desinformació

La victòria de Trump i el totalitarisme de Vladímir Putin donen ales a l’extrema dreta a tot el món, i en especial a Europa. Creixen els discursos d’odi i la desinformació, de la mà de l’extrema dreta, però també de suposats mitjans de comunicació que responen a interessos que res tenen a veure amb el periodisme. Amb la catàstrofe provocada per la DANA a València (29 d’octubre del 2024). Hem vist fins a quin punt la mentida i la recerca de clics, l’audiència a qualsevol preu, intoxica el debat públic i agreuja el dolor de les víctimes.

La tragèdia de València va posar en evidència una preocupació que feia temps que aflorava en el debat públic: la presència de falsos mitjans de comunicació i suposats periodistes i influèncers que intoxiquen l’ecosistema mediàtic. Davant d’aquesta amenaça, ja no a la professió de periodista, sinó a la democràcia, és imprescindible una reacció col·lectiva. La immensa majoria dels mitjans de comunicació han trobat a les xarxes l’escenari adequat per reforçar el periodisme responsable que practiquen. Però a les xarxes també hi circulen les notícies falses, els rumors, els prejudicis, els missatges d’odi, les campanyes de manipulació i intoxicació i les crides a l’emoció per sobre de qualsevol veracitat. Així, contribueixen a polaritzar la societat, limitar el pensament crític dels ciutadans i generar plataformes d’interessos sota l’aparença de mitjans de comunicació.

El repte ètic del periodisme passa per la lluita activa contra la desinformació i expansió de la mentida; i requereix així mateix la construcció d’espais de credibilitat i confiança que aportin informació rigorosa i veraç als ciutadans, espais que mai no contribueixin a la discriminació o al foment dels prejudicis o l’odi. El desafiament existencial plantejat, la necessitat de resistir-se a l’odi, fa encara més important la defensa dels valors del periodisme.

Els periodistes tenim l’obligació ètica de rebatre les fal·làcies de la ultradreta i evitar que aquestes opinions es tradueixin en mesures polítiques. A les democràcies consolidades europees, els partits tradicionals de dretes ho fan, i els mitjans de comunicació també. A Espanya passa tot el contrari: part de l’establishment mediàtic no té objeccions a blanquejar l’extrema dreta. No només per la ideologia d’alguns d’aquests mitjans, sinó perquè el discurs genera fervor o indignació, és a dir, audiència. Des del CIC ho hem denunciat en posicionaments públics.

Quan el periodisme es converteix en propaganda, potser no es pot comparar amb els feixismes dels anys trenta, però es posa una llavor perquè, un dia, rebrotin aquelles velles idees. Perquè les brases del feixisme segueixen aquí. Com va dir l’escriptora i periodista Montserrat Roig (1946-1991) “el feixisme és en nosaltres, a casa nostra, al carrer. Convertit en sexisme, en racisme i en classisme”.  

Sobre tots aquests reptes, el Consell de la Informació de Catalunya i el Grup de recerca DIGILAB de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull vam celebrar la jornada “Periodisme, ètica i canvi tecnològic” (23 de febrer). Hi vam participar els responsables dels tres organismes d’autoregulació que existim a Espanya: El CIC; la Comisión de Deontología y Grarantias del Periodismo de la Asociación de la Prensa de Madrid, Fernando González Urbaneja, i la Comisión de Deontología y Garantías del Colegio professional de Periodistas de Andalucía, Juan Carlos Suárez Villegas. Vam coincidir en que enfront del discurs d’odi no hi ha cap neutralitat possible. Ni silencis. Perquè el que està en joc és la mateixa essència de la democràcia.

Aquesta preocupació també va ser el fil conductor de les quartes jornades de recerca i ètica (22 de novembre del 2024) en les que hi participen, a més del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Consell de la Informació de Catalunya, les onze universitats catalanes amb estudis de periodisme i comunicació. Aquest esdeveniment anual s’ha consolidat com un fòrum essencial per a la discussió i l’exploració de qüestions ètiques en el periodisme.

 El repte de la Unió Europea

El nou context mundial significa un gran repte per la Unió Europea, com a principal baluard en la defensa de la democràcia al món. I de la llibertat d’informació i d’expressió. En aquest sentit, considerem molt positiva La Llei de Llibertat de Mitjans, aprovada pel Parlament Europeu i que va entrar en vigor el 7 de maig del 2024. Aquesta llei estableix normes per:

• Protegir els mitjans de comunicació independents (premsa, periodistes i fonts) de les ingerències públiques i privades i garantir la independència editorial.
• Salvaguardar el pluralisme mediàtic, per garantir que la ciutadania tingui accés a una àmplia varietat d’informació i perspectives.
• Augmentar la transparència sobre els fons que els governs destinen als mitjans de comunicació, inclosa l’assignació de publicitat pública.
• Exigir transparència de la propietat dels mitjans de comunicació, perquè quedi clar a qui pertany realment cada mitjà.
• Garantir la sostenibilitat econòmica del sector dels mitjans de comunicació.

Els objectius de la llei mostren quins són els dèficits principals de l’ecosistema mediàtic europeu. Els legisladors recorden que, “en un entorn mediàtic equilibrat, hi ha molts mitjans de comunicació diferents de tot l’espectre polític, amb diverses visions del món i opinions sobre qüestions socials. Tot i això, quan la major part del sector mediàtic està en mans d’uns quants, aquests poden imposar els seus punts de vista i limitar alhora l’accés del públic a altres punts de vista”. Per això, la llei estableix “avaluacions periòdiques nacionals de l’impacte de les concentracions del mercat dels mitjans de comunicació sobre el pluralisme dels mitjans i la independència editorial”.

Els legisladors també mostren la seva preocupació pel fet que el periodisme pateix “campanyes de difamació, assetjament, violència física i en línia, discursos d’odi i amenaces de mort”. I aquests atacs, denuncien, solen portar a l’autocensura. Una altra de les amenaces, assenyalen, és que el “periodisme és sovint objecte de judicis abusius, coneguts també com a processos estratègics contra la participació pública (SLAPP, per les sigles en anglès). Aquestes denúncies, generalment presentades per persones amb poder, tenen com a únic objectiu intimidar els periodistes perquè guardin silenci”.

En aquest context, el CIC va participar (dies 5 i 6 de setembre de 2024) a la reunió de l’Alliance of Independent Press Councils in Europe . A la conferència, organitzada a Londres per Impress hi van assistir representants de la majoria dels Consells de Premsa europeus i d’altres continents, periodistes i experts per debatre sobre els reptes als quals s’enfronten els consells de premsa i el periodisme independent. 

Ruth Rodríguez, representant del CIC a la reunió, explica que “periodistes, acadèmics i reguladors van compartir la seva preocupació per la crisi de confiança en el periodisme, subratllant la importància dels consells de premsa per protegir la credibilitat dels mitjans. I la necessitat d’augmentar el seu impacte i confiança entre l’audiència”. També van destacar “la importància, serietat i eficiència de la mediació dels consells de premsa en la resolució de queixes entre ciutadans i mitjans de comunicació”. 

El 14 d’octubre a Brussel·les, el CIC també va participar en un altre espai de debat sobre el paper de la regulació i l’autoregulació per garantir el bon periodisme. Convocats per la European Federation of Journalists (EFJ) hi van intervenir membres dels consells de la informació europeus,  representants d’organismes reguladors, representants de mitjans, periodistes i professors universitaris que van presentar els resultats de les seves recerques.

Llúcia Oliva, expresidenta del CIC, hi va participar i explica que en la conferència “va quedar clar que serà necessari més diàleg i cooperació entre els que apliquen les lleis i els membres dels consells de la informació per lluitar contra la desinformació i crear un espaï mediàtic en el que predomini la transparència i la confiança de la ciutadania en la informació”.

Les noves lleis europees reconeixen l’existència i el paper dels organismes autoreguladors com el Consell de la Informació de Catalunya, “però planteja algunes incògnites sobre on comencen i acaben les responsabilitats d’uns i dels altres. Entre periodistes i investigadors hi ha la por que la superposició de competències provoqui conflictes entre els òrgans reguladors i consells de la informació”, escriu Llúcia Oliva.

Sobre la taula hi ha algunes preguntes: amb la nova legislació, la ciutadania tindrà més poder per demanar comptes als mitjans de comunicació per la feina que fan? La regulació i l’autoregulació combinades faran que la gent tingui més confiança en els mitjans? Respondre a aquestes preguntes és un dels grans reptes de l’any 2025.

Una mirada al futur

Davant d’aquest immens oceà carregat de turbulències, resulta imprescindible comptar amb ‘illes de credibilitat’. Algunes molt grans, com poden ser alguns diaris o mitjans públics. I d’altres més petites, però també essencials per a la vida en democràcia. On parlar, reflexionar i debatre amb esperit constructiu i crític, amb profunditat, enfront dels discursos simples i destructius que donen titulars d’impacte, però cap solució de present i futur. Considerem que el periodisme no només té el deure d’apropar-se el més possible a la veritat dels fets, sinó que ha de combatre la mentida.

A partir d’aquesta convicció, al CIC estem treballant per aprofundir sobre els nous reptes que afronta el periodisme, en la mirada posada en el pròxim congrés que ha convocat el Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’any 2024 vam posar en marxa treballs de recerca sobre:

Com podem combatre el discurs d’odi des del periodisme? La difusió per xarxes, però també per seudomitjans de comunicació i, fins i tot, per programes de gran audiència que blanquegen l’extrema dreta de perjudicis contra les minories vulnerables s’ha convertit en una de les principals amenaces per a la democràcia.

On són els límits entre els mitjans periodístics regits pels criteris de veracitat i de servei públic i les altres formes de comunicació? Creiem que en un moment de confusió en el que molts mitjans adopten formats periodístics amb interessos allunyats del periodisme i sense comprometre’s amb el Codi deontològic de la professió, cal redibuixar les fronteres del periodisme dins dels mitjans de comunicació.

Cal repensar les prevencions que tradicionalment ha tingut el periodisme a l’hora d’informar del suïcidi? En un moment en el qual la societat ha pres consciència, per fi, de la importància de la salut mental, el periodisme ha de repensar els criteris de com n’informa. Especialment el que ja està considerat com una epidèmia de salut pública: el suïcidi.

Com ha de fer front el periodisme a l’emergència climàtica? Què fem davant el negacionisme creixent de realitats demostrades per la ciència. Ara, l’emergència climàtica constitueix una amenaça real de la qual no n’érem conscients quan es van redactar els codis deontològics.

Record imprescindible

Mentre als països amb democràcies consolidades el periodisme s’enfronta al repte de gestionar l’era de les emocions, de combatre la desinformació, de defensar la veritat dels fets davant l’expansió de la mentida, a bona part de la resta del món els periodistes lluiten per la llibertat d’informació o per protegir la seva pròpia vida.

Reporters Sense Fronteres (RSF) fa cada any un balanç dels periodistes assassinats en l’exercici de la seva professió, dels empresonats i dels desapareguts. Les dades són esfereïdores: un total de 1.787 periodistes van ser assassinats entre l’any 2000 i l’any 2022. L’any 2024, del que fem memòria aquí, van morir 54 periodistes assassinats, dels quals 31 en zones de conflicte. El nombre de periodistes assassinats a tot el món mentre cobrien guerres– a l’Orient Mitjà, l’Iraq, el Sudan, Birmània i Ucraïna –va arribar al nivell més alt en cinc anys (57,4%).

La Franja de Gaza va concentrar el 2024 un terç dels periodistes assassinats, tots morts a mans de l’Exèrcit israelià. Més de 145 periodistes han estat assassinats per Israel des de l’octubre del 2023. RSF continua investigant els assassinats de periodistes per denunciar els atacs deliberats i ja ha presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional (CPI) per crims de guerra comesos contra reporters per Israel.

En una democràcia, les nostres circumstàncies no es podran comparar mai amb les que pateixen els periodistes sotmesos a la censura i la repressió dels règims totalitaris, com és el cas de la Rússia de Vladímir Putin. O les dels que intenten informar amb independència en països que es proclamen democràcies, però que són Estats fallits en què corren el risc de ser assassinats per intentar explicar la veritat, com passa a Mèxic. O els que van ser massacrats amb les seves famílies a Gaza. Per això, acabo aquesta memòria del 2024 amb un homenatge a tots aquests periodistes i, alhora, valgui per recordar que sense democràcia no hi ha periodisme. Sense periodisme no hi ha democràcia.

Josep Carles Rius, president del Consell de la Informació de Catalunya