Existeix el debat sobre la idoneïtat de publicar o no una imatge violenta. Sobretot a la televisió i premsa escrita. No obstant això, durant els darrers anys aquest dilema s’ha vist diluït per l’entrada en el joc de les xarxes socials. La immediatesa d’un twit, un m’agrada o la rapidesa amb la qual un vídeo de Youtube es converteix en viral deixa a anys llum els mitjans “convencionals”.

Durant molt temps han estat els mitjans de comunicació els qui han decidit la publicació o emissió d’imatges que poguessin provocar cert rebuig. I l’espectador o lector podia pensar que eren gratuïtes o, al contrari, que servien per denunciar algun fet que havia de ser canviat.

El poder de la informació ha estat en mans de la premsa en general. A un costat estaven els emissors, és a dir, els mitjans de comunicació. A l’altre, els receptors: lectors i televidents. Avui aquesta relació ha canviat lloc que ara tots podem ser emissors i receptors. Tots tenim l’oportunitat de decidir si publiquem una imatge o no. Ja sigui a un diari, a la televisió, al nostre mur de Facebook o al timeline de Twitter.

I aquí s’obre un altre debat. Mentre que la nostra professió compta amb els comitès professionals a les redaccions i fora d’elles que vetllen perquè es compleixi l’ètica periodística que es recull en el codi deontològic, qui utilitza les xarxes socials i publica imatges de gran crueltat, es qüestiona les conseqüències de la seva publicació? Ho fa per morbositat, per ser el més repiulat o perquè realment vol difondre una informació perquè arribi als seus “amics” o seguidors?
Personalment, m’inclino a pensar que la nostra professió, malgrat viure temps difícils perdent vendes, lectors i audiències, no publica fotografies violentes de forma gratuïta. Vol sacsejar consciències. Darrere d’una imatge violenta o d’una crueltat extrema hi ha un missatge. Tothom té la llibertat de decidir si vol o no veure aquesta imatge. Podem passar les pàgines d’un diari o canviar de canal. Per descomptat, reconec que hi ha imatges i imatges i que el tracte que es dóna a una fotografia a, per exemple, l’edició gràfica, contribuirà al fet que aquesta imatge sigui més impactant. Així i tot, tinc la sensació que el tracte que la premsa dóna a una imatge crua i forta no és gratuït, sinó tot el contrari.

El passat mes de juliol vam veure nombroses imatges, algunes molt dures, d’accidents aeris. Destaco principalment l’accident del Boeing 777 de Malaysia Airlines, derrocat quan sobrevolava la província de Donetsk a Ucraïna. La mort d’innocents ha horroritzat a l’opinió mundial. Tant el govern de Kíev com les milícies pro-russes es van afanyar-se a dir que ells no havien estat… És curiós que amb tanta tecnologia espacial, amb satèl·lits espiant-se uns a uns altres, encara no quedi clar què i com va ocórrer, i ningú vulgui assumir el llançament del míssil que el va derrocar. Com sempre, els governs dels països anteposen els seus interessos i són tous en donar una ràpida resposta de condemna de l’atemptat terrorista.

Diverses persones caminen entre les ruines on va caure abatut per un misil un avió de passatgers prop del poble de Grabovo, Ucrania, el dijous, 17 de juliol de 2014.  (AP Photo/Dmitry Lovetsky)

L’avió amb 298 passatgers va explotar en l’aire i va caure en trossos en territori dominat pels rebels pro-russos. Aquesta circumstància va fer més difícil la ràpida arribada d’especialistes i personal a la zona per identificar i recollir els cadàvers. La pressió internacional i les dures declaracions del primer ministre holandès, Mark Rutte -amb 189 compatriotes morts dels 298-, que va exigir una recerca creïble, va facilitar l’arribada d’experts, la recollida dels cossos escampats pel lloc de la catàstrofe i la possibilitat de transportar-los en vagons frigorífics per a la seva posterior identificació.
Aquest atemptat ha posat d’actualitat un conflicte que ja és una guerra oberta entre Ucraïna i un territori que vol pertànyer a Rússia, i aquesta no està disposada a perdre influència.

Des del meu punt de vista, les imatges d’aquest succés han estat dures, però no morboses. Els enviats especials de les televisions i els fotògrafs de les agències han donat una cobertura de l’accident mostrant parts de fusellatge de l’avió caigut, detalls de maletes, guies turístiques esperant una destinació al que no arribarien, plànols generals de situació, plànols llunyans dels cossos escampats pel camp al costat de maletes, seients i trossos de metall retorçat.

Vull destacar una imatge de Maksim Zmeiev, fotògraf de l’agència Reuters, d’un cos d’una víctima cobert amb un plàstic i una rosa damunt. Només es veuen les cames d’una jove adolescent. Una imatge que denunciava que, passats uns dies, encara no s’havien recollit tots els cadàvers malgrat la calor present i el que això comportaria: la descomposició dels cossos.
Ens han arribat una infinitat de fotografies sobre els cossos amuntegats dins dels vagons frigorífics que els portarien a la ciutat de Donetsk per traslladar-los en avions militars a Holanda, on vam tornar a veure la sortida de les víctimes en taüts, transportats a coll per soldats i una caravana de cotxes fúnebres per les carreteres plenes de gent consternada llançant flors com a homenatge en una Holanda de dol oficial.

Els cohets de senyals de les forces isralianes il·luminen el cel de la nit a la Franja de Gaza del nort, el dissabte, 19 de juliol de 2014. (AP Photo/Adel Hana)

Igualment, juliol també va tornar a posar d’actualitat l’etern conflicte àrab-israelià. La guerra declarada del govern d’Israel a Hamás a la franja de Gaza, una zona amb una densitat demogràfica molt elevada. Els bombardejos constants per eliminar els túnels que existeixen per endinsar-se en territori israelià i així evitar baixes dels seus soldats han donat la volta al món i han obert els informatius de les televisions de tots els països. Imatges que a nosaltres ens escandalitzen i que per a ells, els israelians, són habituals, asseguts en unes cadiretes de càmping o pícnic al capvespre, contemplant la resplendor de les explosions dels míssils. Si no fos pel fet tràgic, recordarien qualsevol concurs estiuenc de focs artificials com els de Blanes.

Aquestes imatges i fotos, com per exemple una d’una nena buscant entre les runes de la seva casa bombardejada els llibres d’estudi, ens conviden a pensar. Són fotografies dures i, no obstant això, no mostren la violència en primer plànol, hi ha una reflexió més enllà de la imatge. A una terra on la violència és el tema del dia és molt difícil plasmar la notícia i no caure a la foto fàcil. Ser periodista gràfic en un territori on la mort t’acompanya constantment és molt difícil. Els informatius van sumant el nombre de morts civils –molts d’ells nens- i narren els problemes que pateixen els supervivents de la franja de Gaza, que no poden sortir ni saben on refugiar-se. No hi ha lloc segur, ni tan sols l’ONU els pot donar cobertura. Ni tan sols l’organisme internacional ha aconseguit que les seves escoles siguin respectades per l’Exèrcit d’Israel malgrat facilitar-ne les coordenades exactes. Han protestat, s’han indignat. La guerra és la guerra. Mentre, el govern israelià, com a resposta, comenta que farà una recerca interna. I la vida segueix igual… Millor dit, la mort.

Com a professional cal intentar ser imparcial. No obstant això, és veritat que de vegades empaties més amb la gent que viu en el lloc on cobreixes la notícia. I encara que soni distant, els fets són els fets. Una cosa que s’ensenya a les facultats i a les redaccions de mitjans solvents és que, malgrat la ideologia de cadascun, cal ser professional i explicar el que veus. La teva credibilitat i prestigi són la teva signatura. Si existeixen informacions contradictòries, s’expliquen totes i després el receptor ja farà les seves conclusions. No caiguem en la prepotència de pensar que el nostre lector és algú sense criteri.

Encara que una cosa és certa en aquest etern conflicte: els morts estan allà; el nen amb el cap destrossat està allà; la mare embarassada morta al costat de la seva altra filla petita està allà; l’hospital bombardejat ple de ferits destrossats està allà. Això és notícia i està passant. Els corresponsals transmeten les fotografies, dures, brutals, reals i arriben a les redaccions, i els editors gràfics seleccionen les imatges que portaran al consell de redacció per posar-les a la portada.

La mare del soldat isralià Tal Yifrah plora sobre el seu  taüd cobert per bandera durant el seu enterrament a Rishon Lezion prop de Tel-Aviv el 22 de juliol de 2014. (REUTERS/Ronen Zvulun)

Sempre han existit conflictes bèl·lics, accidents greus, atemptats, i això comporta disposar d’imatges dures. El fotoperiodista intueix, busca, encara que mai està preparat del tot pel que presenciarà. La realitat gairebé sempre desborda i supera la imaginació. És el preu que es paga, i sempre apareix un diàleg amb un mateix reflexionant sobre el convenient o no de donar aquestes imatges. El tema és difícil de dilucidar i sempre trobarem pros i contres.

D’una banda, existeix -sobretot, per part dels informadors gràfics- l’opinió de donar la imatge dura i aconseguir que aquesta colpegi la consciència del lector-espectador i que reaccioni. És a dir, ensenyar-li el que no vol veure.

Per un altre, estan els partidaris d’oferir una imatge que no sigui tan dura, sense ocultar el que està succeint. No obstant això, això de vegades no és possible.

En un article de Quino Petit publicat en El País sobre fotògrafs en combat, Benjamin Lowy, un dels fotògrafs veterans que va cobrir la guerra de l’Iraq, comentava que “la nostra memòria no processa vídeos, sinó imatges congelades”. “Tenim gravada la instantània de Nick Ut –seguia-, de la noia corrent nua socarrada pel napalm a Vietnam. O la foto que Chris Hondros va prendre a la nena iraquiana de sis anys xopada en la sang dels seus pares després de ser executats per soldats nord-americans”. Aquí es planteja un altre dilema: fins a on ensenyar?, on està el límit de la nostra capacitat de mirar?

Recordo una imatge duríssima publicada en la portada d’El Periódico de Catalunya il·lustrant l’atemptat terrorista al guàrdia urbà Juan Miguel Gervilla, assassinat per ETA a Barcelona. Els etarres volien atemptar contra un locutor de ràdio que vivia prop de la Diagonal i portaven un cotxe bomba, que farien esclatar quan l’home passés a la seva alçada. Eren les set del matí i el cotxe es va espatllar. El guàrdia, de servei, per evitar el col·lapse circulatori, es va apropar a ajudar a empènyer el cotxe. En aquest moment es va donar compte de la càrrega que portava el cotxe i els etarres li van disparar a boca de canó un tir en el cap.

El cadàver del guàrdia urbà jeia en la calçada sobre un toll de sang. Allà va estar diverses hores fins que el jutge de guàrdia va ordenar aixecar el cadàver. Malgrat que es van col·locar unes tanques amb unes lones per tapar l’impacte visual de l’atemptat a la via pública, un fotògraf de l’agencia AP, César Rangel, va buscar un punt elevat i va retratar a la víctima. La foto va arribar a les redaccions.
La fotografia, com l’atemptat terrorista, era brutal, desagradable. Sacsejava la vista i les consciències. Al consell de redacció d’El Periódico de Catalunya es va discutir i es va debatre sobre la idoneïtat d’acompanyar la notícia amb la terrible fotografia. Al final, el director Antonio Franco va prendre la decisió -per a mi, encertada- de sortir amb la foto de l’assassinat. Aquesta decisió va ser molt criticada, dient que feria la vista, que era una falta de respecte cap a la família i que la imatge solament oferia un sofriment afegit. Que aquestes coses, tan fortes i desagradables, no feia falta donar-les en primera pàgina i menys en color. És dur, però és l’única forma que tenim que la gent reaccioni i els governs prenguin decisions davant l’opinió pública.

En primer lloc, la vida, les coses són en color. Somiem en color, el cel és blau, els pins verds i la sang és vermella. I, per tant, les notícies són en color. Les informacions fotogràfiques es donaven en blanc i negre perquè tècnicament les impremtes dels diaris no estaven preparades. El Periodico de Catalunya va ser el primer a informar amb fotos en color. Més tard, la resta de rotatius van ser incorporant el color a les seves pàgines. Francesc Català Roca comentava que la vida és en color i que quan veiem una foto en blanc i negre interpretem que aquest cel gris és blau i el camp ple d’herba és verda.
El 20 de juny de 1979 el periodista de la cadena de la cadena nord-americana ABC, Bill Stewart, el càmera Jack Clark, el tècnic de so Jim Céfalo i el traductor, Juan Francisco Espinoza estaven treballant a Managua. Aquell dia circulaven per l’avinguda dels Màrtirs del Primer de Maig quan una patrulla de la Guàrdia Nacional els va ordenar que detinguessin la seva camioneta de premsa. Stewart, acompanyat per Espinoza, es va dirigir cap als soldats mentre els seus companys s’amagaven al mateix temps que mostrava l’acreditació de premsa del govern de Nicaragua i una bandera blanca. Els va dir que no parlava espanyol i que era periodista nord-americà. Un guàrdia els va encanonar i els va ordenar que es tombessin al terra. Després de donar-li una puntada en un costat, sense cap rubor, li va disparar un tir al clatell. Juan Francisco Espinoza també va morir assassinat.

Els seus companys amagats van gravar les imatges de l’assassinat i quan van poder tornar a l’hotel Intercontinental, on s’allotjaven amb la majoria de corresponsals estrangers, van transmetre les imatges. En poc temps, la notícia amb la seqüència del brutal assassinat entrava en les llars nord-americanes i les televisions del món obrien els seus informatius amb l’assassinat de Bill Stewart i el seu intèrpret.
La indignació de l’opinió pública en veure a un compatriota indefens en el sòl, i assassinat a sang freda per un militar de l’exèrcit de Somoza, va fer que el Govern republicà de Ronald Reegan deixés caure al dictador Anastasio (Tachito) Somoza Debayle.
És un exemple que de vegades unes imatges crues tenen la seva utilitat.
Un altre exemple que demostra i justifica el perquè de retratar fets horribles, violents i detestables, el tenim en la persona de Francesc Boix.

Boix era fill d’un sastre del Poble-sec i tots dos compartien l’afició per la fotografia. A la finals de 1937 es va incorporar al capdavant d’Aragó al bàndol republicà en l’anomenada quinta del biberón. Boix va deixar constància fotogràfica de la vida quotidiana i dels soldats al front de l’Ebre. Es va exiliar al final de la guerra i després de passar per diferents camps de confinament francesos, es va allistar al costat d’altres companys republicans per lluitar contra els alemanys. Al maig de 1940 va ser capturat pels alemanys i conduït al camp austríac d’extermini de Mauthausen juntament amb 1.506 republicans espanyols. Allí Francesc Boix va deixar de dir-se així per ser el número 5.185. Gràcies als seus coneixements d’alemany i de fotografia, Boix va ser destinat al servei d’identificació del camp. Oficialment, era un laboratori fotogràfic la utilitat del qual era la identificació dels presos. No obstant això, en aquell lloc es documentava tot: instal·lacions, suïcidis, morts per arma de foc, experiments mèdics… Les visites de Himmler i altres alts càrrecs de les SS també van ser fotografiades.

Francesc Boix i Antoni García Alonso, destinats en el laboratori d’identificació, no només van començar a amagar molts negatius de fotos fetes pels nazis, sinó que ells mateixos van prendre fotos de la barbàrie que es vivia a Mautahausen. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Boix va declarar com a testimoni en els processos de Nuremberg contra la cúpula dirigent del Tercer Reich, i a Dachau en contra de 61 caps de les SS a Mauthausen. Mentre es projectaven les fotografies realitzades i rescatades per Boix, aquest les comentava: “Aquest és un jueu la nacionalitat del qual ignoro. El van ficar en un barril ple d’aigua fins que no va poder més. El van moldre a bastonades i li van donar deu minuts per penjar-se. Va utilitzar el seu propi cinturó per fer-ho; d’una altra manera sabia el que li podia esperar”. Les fotografies van ser proves determinants per sostenir les acusacions.

No sé que pensaria avui Boix de les imatges de Palestina i de la franja de Gaza. Però, bé, al final tots sabem que les coses no es veuen com són, sinó com les volem veure.
Pepe Encinas. Barcelona, setembre de 2014.