El genocidi a Palestina i la guerra d’Ucraïna van marcar l’any 2023 en l’àmbit internacional. I ja, al nostre país, recordem que hi ha dates que escriuen un abans i un després en el calendari. Una d’aquestes va ser el 28 de maig, el dia de les eleccions municipals. El partit d’ultradreta Vox, a part de tenir representació en el Parlament de Catalunya (11 diputats), va aconseguir un total de 124 regidors en 76 municipis. La ultradreta independentista d’Aliança Catalana va assolir l’alcaldia de Ripoll i presència a dues poblacions més. El Front Nacional, l’alcaldia de la Masó. I el Som identitaris de Josep Anglada va entrar a l’Ajuntament de Vic.

S’obria així un nou escenari, on dos partits d’ultradreta es convertien en actors polítics i representaven un repte pel periodisme de proximitat. Ja ho havia estat per la premsa d’àmbit nacional, però ara entràvem en una nova dimensió. Com havíem d’actuar els parodistes enfront del discurs d’odi que transmeten aquestes formacions? La pregunta es repetia en la immensa majoria de les redaccions de Catalunya.

En aquests casos, el Consell de la Informació de Catalunya té el deure de, primer, reflexionar, i, després, cercar respostes a les preguntes que ens fem els periodistes. Per això en el ple celebrat el 28 de juny, vam aprovar per unanimitat un document en el qual, entre altres coses, dèiem que “la ultradreta no es pot tractar com una ideologia més. Té efectes destructius sobre la convivència, representa l’exclusió d’una part de la societat; fomenta el discurs de l’odi; el sentiment de por, i el menyspreu de la veritat. Alimenta el negacionisme d’evidències socials i científiques: des de la violència masclista al canvi climàtic. En els seus programes es reflecteixen actituds supremacistes, xenòfobes, racistes, homòfobes i contràries a la igualtat entre homes i dones i als drets LGBTI+”.

Afegíem que “constitueix una amenaça real per a les democràcies, per la convivència, la solidaritat i la justícia social. El seu ideari, en cas de portar-se a la pràctica, crearia un escenari que podríem qualificar d’autoritarisme post democràtic”. I com a conclusió afirmàvem que “el periodisme té l’obligació ètica de rebatre les fal·làcies de la ultradreta i evitar que aquestes opinions es tradueixin en mesures polítiques. El periodisme té el deure de desemmascarar les mentides de la ultradreta i donar suport a totes les persones i col·lectius assenyalats per les seves formacions polítiques i els seus altaveus mediàtics”.

El creixement de l’extrema dreta a tot el món representa un repte democràtic que interpel·la al periodisme honest i responsable. I, en conseqüència, afirmàvem des del CIC “en el cas de l’extrema dreta no es poden aplicar els criteris de neutralitat informativa perquè els seus postulats afecten la mateixa essència de la democràcia i els drets humans”.
En aquest context, el CIC es va veure obligat a reaccionar davant l’article titulat ‘Permís d’armes’, signat per Enric Vila a El Nacional.cat. Vam recordar que “el periodisme no pot incitar l’ús de la violència ni situar-se en posicions xenòfobes ni avalar el discurs de l’odi (…), ni considerar que el dret a l’opinió i a la llibertat d’expressió empara crides públiques a l’ús d’armes. I més quan aquesta opinió està basada en informacions sense cap garantia de veracitat”.

En el comunicat definíem un concepte que és, i temem que serà durant molt temps, cabdal a l’hora de preservar les democràcies i la convivència. “El ‘discurs d’odi’ – dèiem – ha d’entendre’s com el foment, la promoció o la instigació, en qualsevol de les seves formes, de l’odi, la humiliació o el menyspreu d’una persona o grup de persones, així com el seu assetjament, descrèdit, difusió d’estereotips negatius, estigmatització o amenaça respecte a la persona o grup de persones en qüestió i la justificació d’aquestes manifestacions per motius de “raça”, color, ascendència, origen nacional o ètnic, edat, discapacitat, llengua, religió, creences, sexe, gènere, identitat de gènere, orientació sexual i altres característiques o condicions
personals”.

I concloíem el document amb aquesta frase: “fa una crida a l’Administració, tal com ja vam manifestar en un comunicat conjunt amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya i onze universitats perquè aquest suposat periodisme no rebi ajudes de diners públics”.

Aquí també estem davant un principi nuclear que defensem des del CIC. Som un òrgan d’autoregulació i considerem que aquesta és la millor forma de vetllar pel comportament ètic dels mitjans, sense córrer el risc d’ingerències del poder polític. Però a la vegada considerem que els mitjans que de forma sistemàtica incompleixen el codi deontològic per aconseguir altes audiències no poden ser premiats amb subvencions que només es justifiquen si avalen el servei públic del periodisme.

Però parlar de l’extrema dreta dona audiència, fins i tot als mitjans que en són més bel·ligerants. I aquí entronquem amb una altra de les amenaces que pateix el periodisme: el pescaclics. Per això, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), el Col·legi de Periodistes de Catalunya i totes les universitats catalanes amb estudis de periodisme i comunicació vam fer una crida conjunta en contra de l’ús de l’anomenat ‘clickbait’ (pescaclics) “perquè vulnera els principis ètics del periodisme”. Aquest recurs per captar l’atenció del públic a qualsevol preu “s’ha convertit en un fenomen cada cop més habitual en moltes capçaleres del país, fet que posa en risc la veracitat de les informacions, genera una pèrdua de confiança per part de la ciutadania, i contradiu els principis que totes les facultats de periodisme signants ensenyen als seus alumnes”.

Considero pertinent recordar un cas concret per veure que la dinàmica del clickbait té conseqüències: un diari llança la notícia que una mestra de Bellver de Cerdanya, al Pirineu català, «ha fet rentar la boca amb sabó dos alumnes». La notícia té tal potencial de viralització a les xarxes, de pescar clics, que és replicada ràpidament per nombrosos mitjans de premsa, televisió i ràdio. S’inicia una carrera per veure qui la pot capitalitzar, qui pot aconseguir més rendiment en termes d’audiència. No hi ha temps per contrastar. S’imposa el signe de la immediatesa.

No es publica el nom de la mestra, però a Bellver de Cerdanya tothom sap de qui es tracta. Ningú no ha parlat amb ella, ningú l’ha escoltat, però és assenyalada. La seva vida es veu afectada greument i persones properes demanen empara al Consell de la Informació de Catalunya (CIC), l’entitat que vetlla pel compliment del codi deontològic del Col·legi de Periodistes. Per primera vegada, la versió de la mestra va tenir l’oportunitat de sortir a la llum: «davant d’una agressió verbal de caràcter sexual a una companya de classe, la mestra va respondre amb la frase “hauries de rentar-te la boca amb sabó”, una pregària metafòrica sense significat literal, sinó figurat». Aquest va ser el punt de partida d’una bola que va començar a lliscar pendent avall sense que ningú l’aturés.

Els mitjans no van aplicar el concepte «presumpció d’innocència», perquè no es tracta d’un cas sub iudice, però es va dictar una condemna molt dura en termes de reputació personal. Després d’estudiar a fons el cas, el CIC va dictaminar que «dotze mitjans analitzats vulneren els punts 1 i 2 del Codi Deontològic, que fan referència al deure informar de manera acurada i precisa, així com evitar perjudicis per informacions sense prou fonament».

La defensa de l’ètica es fa cas a cas, amb les respostes que donem a les queixes de la ciutadania, però també des de la recerca. Des de l’any 2021, El Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Consell de la Informació de Catalunya i les onze universitats catalanes amb estudis de periodisme i comunicació celebren les Jornades d’Ètica Periodística. La tercera edició celebrada l’any 2023 va demostrar que ja s’ha consolidat com un fòrum essencial per compartir les recerques acadèmiques sobre deontologia.
En les jornades es van presentar recerques sobre l’impacte de la intel·ligència artificial; el paper clau dels verificadors de fets (fact-checkers); la necessitat d’una comunicació inclusiva; les violències masclistes que pateixen les dones periodistes a les xarxes; com informem de l’emergència climàtica; l’impacte de les emocions en el periodisme, o com informem del món rural. L’anunciat de les temàtiques tractades ja indica la transversalitat de les qüestions ètiques, i la necessitat de compartir reflexions i avenços.

En aquest marc, el Consell de la Informació de Catalunya en col·laboració amb la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic- Universitat Central de Catalunya va organitzar unes jornades, el 21 d’abril, per tractar els reptes ètics que la intel·ligència artificial representa pel periodisme.

Durant tot l’any 2023 va ser notícia l’anomenat ‘cas Álves’, l’exjugador del Barça acusat de violació. El tractament que alguns mitjans van fer del procés judicial va portar al CIC que “el criteri 9 del Codi diu amb tota claredat que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”, i que “cal evitar les intromissions innecessàries i les especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies”. No aplicar aquest criteri significa “revictimitzar la noia que va denunciar l’agressió”.

Un altre tema que va estar present durant el 2023, com ho ha estat des de fa molt temps és la publicitat encoberta i la repetició de casos de periodistes que, a la vegada, fan publicitat. En aquest sentit, el CIC va insistir en el fet que “el periodisme té una gran responsabilitat a la nostra societat, atès que executa un paper constitucional que no realitza cap altra professió. Per protegir la integritat de la professió, cal insistir en la necessitat d’evitar no només el conflicte d’interessos sinó també l’aparença del conflicte, donat que la gran majoria de ciutadans no està en situació de saber quins periodistes es poden veure en aquest parany”.

I permeteu-me acabar aquest ‘informe del president’ amb una reflexió personal. Quan en periodisme parlem d’ètica, no ho fem en abstracte, sinó que ho personifiquem en companys que considerem referents. Ramón Lobo, reporter de guerra i una de les persones més estimades i admirades per la professió i pels seus lectors, va morir el 2 d’agost del 2023.

El seu adeu va motivar una reflexió col·lectiva més enllà del periodisme. Iñigo Domínguez, que havia estat company de Ramón Lobo, va reivindicar el mestratge als “mestres dels quals aprendre l’ofici, només estar assegut a prop i veure com esborren paràgrafs, com parlen per telèfon, com barallen amb el cap, com afronten un dilema, com manen algú a la merda. Aquest ofici, sempre a la vora de la ruïna, necessita més mites com Ramon per continuar salvant-se, i que puguem continuar somiant ser bons periodistes, amb el reporter que volíem ser”.

Un altre gran reporter, Mikel Ayestaran, i Ramón Lobo van mantenir el 2016 una llarga conversa que va ser recollida al llibre Guerres d’ahir i avui i publicat per la Revista 5W. En aquella xerrada, Ramón Lobo feia, d’alguna manera, balanç de la seva vida: «Crec que he estat conseqüent amb allò que defenso i faig. He comès errors, canviaria coses, sens dubte, però essencialment puc dir que ha estat bé. He tingut una vida que val la pena ser viscuda. I he après que un dels valors essencials per ser periodista és el coratge. Coratge és lluitar durant molt de temps pel que vols. El coratge de dir: vull ser periodista i ho aconseguiré. Aquest ofici premia la constància a la lluita».

Aquesta lluita a molts llocs del món significa el risc de la mort, la presó o l’exili pels periodistes. I els que tenim la immensa sort d’exercir l’ofici en llibertat hem de recordar, cada dia, el vincle imprescindible entre l’exercici de la democràcia i el periodisme responsable, honest i compromès amb l’ètica.