INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL CIC AL CONGRÈS DE SERVEIS SOCIALS BÀSICS
A la darrera reunió de consells de premsa d’Europa, celebrada a Brussel·les (8-10 d’octubre), un col·lega belga em feia notar que als països occidentals es registren sovint manifestacions i altres formes de protesta contra la corrupció i els retalls que degraden la qualitat de la sanitat pública o l’ensenyament, però no contra la premsa, malgrat que no hi manquen motius. Vàrem coincidir en que si els mitjans de comunicació haguessin fet bé la seva feina d’investigar, probablement s’haguessin evitat moltes de les anomalies, abusos i usurpacions que s’han comès amb total impunitat davant la passivitat, si no la complaença, dels que tenen l’obligació de vigilar els poders públics i fàctics, de denunciar els desviaments i obrir finestres per assegurar una corrent d’aire fresc i la respiració dels ciutadans.
Sembla, doncs, que la premsa s’està allunyant cada vegada més del públic i perdent, al mateix temps, el seu paper de mitjancer entre administradors i administrats. Ja no és aquell espai públic i punt de trobada de les consciències dels periodistes i dels lectors per treballar conjuntament en el fons comú de la cultura, de la vida, de la mort, les il·lusions, els desitjos o el desencís de cada època. El Consell de la Informació de Catalunya (CIC), en tant que sistema d’autoregulació, constata al llarg dels disset anys d’activitat que més que mai es necessita recuperar la confiança de la societat en el periodisme.
Els canvis que s’han produït a les empreses de comunicació, la crisi econòmica i la precarització professional han contribuït a la decadència de l’ofici i a perdre de vista que una bona informació ha de tenir la mateixa consideració social que els drets a la salut, l’educació i l’habitatge. Cal, per tant, un esforç de tots, dels mitjans, del professionals i del públic per recuperar els valors i principis del periodisme que assegurin el seu futur i restableixin la confiança de la societat.
El CIC és un organisme sense afany de lucre que té com a finalitat vetllar per l’acompliment del Codi Deontològic de la professió periodística aprovat fa més de 22 anys per la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes i el II Congrès de Periodistes Catalans. Es tracta, doncs, d’un organisme representatiu i plural que, al marge de les atribucions dels òrgans judicials, vetlla pel compliment dels principis i criteris del Codi en tant que instrument autoregulador. Això vol dir que no pot sancionar els mitjans i que les seves recomanacions són de caràcter moral. Està integrat per un conjunt de dones i homes de solvència i autoritat moral reconegudes que treballen de manera desinteressada i que tenen com a missió jutjar les transgressions de la deontologia periodística. El CIC es va constituir el 1997, es va constituir en Fundació el 1999. Al llarg d’aquests anys ha rebut 600 queixes, un volum que pot semblar satisfactori, però que si ho comparem amb les 300 queixes tramitades pel Consell de Finlàndia només l’any passat, evidencia que hem de seguir treballant perquè la societat sigui més exigent amb la premsa, que li demani independència i qualitat, i que digui sempre la veritat; en definitiva, una informació ètica, veraç, seleccionada, jerarquitzada i publicada o emesa sense manipulacions intencionades i al servei de la ciutadania, que atorga la seva confiança als mitjans i professionals compromesos amb aquest principi bàsic.
¿Per què una informació ètica? Amb ella, els ciutadans poden adoptar decisions de gran transcendència per a ells mateixos, la seva família, la comunitat o el país. En aquest sentit, el CIC s’ha mostrat una entitat necessària i útil com a sistema de rendiment de comptes dels mitjans de comunicació. L’any passat va crear un segell de compromís ètic al que es van adherir més de 80 mitjans de totes les plataformes. El Codi Deontològic ha estat sotmès a una reforma, especialment orientada a les noves tecnologies i els nous reptes que presenten les xarxes socials.
Però també creiem que els objectius de l’autoregulació no han de quedar només en un catàleg d’infraccions o incorreccions professionals. Volem anar més enllà, atès que els periodistes han d’elevar la deontologia al nivell d’una ètica dels valors, amb la solidaritat com la més completa i precisa. I una primera exigència ha de consistir en treure a ventilar i assecar la pròpia roba, de la mateixa manera que els periodistes ho exigeixen a les institucions públiques i privades. Es tracta, doncs, de dotar a la premsa d’una coherència i una pràctica que regenerin el mateix concepte de periodisme davant els reptes de l’era digital.
Si volem una societat lliure i ben informada, la premsa ha de cercar la complicitat del públic destinatari de la informació. I no ho aconseguirà sense transmetre emoció i empatia. La premsa parla de nosaltres i dels altres, provoca compassió, ens identifiquem amb els problemes, moltes vegades greus, de les persones i ens posem a la seva pell, ens afecta el seu destí, i llurs penalitats i alegries són també les nostres. La premsa ens ha d’ajudar a trobar significats que ens ajudin a entendre el món on vivim i la nostra relació amb ell, a crear un fort sentiment de solidaritat i la subtil, però invencible convicció de que hi ha un lligam invisible en els somnis, les alegries, els pesars, aspiracions, il·lusions, esperances i temors que uneixen als essers humans entre sí i a tota la humanitat.
L’historiador i filòsof francès Alexis de Tocqueville visità els Estats Units desprès de la independència d’aquell país i constatà amb admiració que cada comunitat, petita o gran, de la Nova Anglaterra, comptava amb un diari local que informava dels esdeveniments amb total imparcialitat i ajudava a edificar aquella mateixa comunitat. El visitant ho comparà amb la premsa agitadora i propagandista que abundava a Europa i, a la tornada, dedicà molts dels seus escrits i conferències a ressaltar l’exemple del naixent periodisme nord-americà.
Un dels mecanismes més greus de perversió de la realitat ha sigut convertir la gent en pura audiència passiva, i aquí hi juga un paper significatiu la tecnologia, que ha emprat el seu poder per suprimir l’experiència de la realitat. Espais com ara la televisió i les xarxes socials són més propensos avui a la manipulació de les persones que a la formació de ciutadans. D’aquí que els professionals del periodisme han d’evitar perdre el sentit humà de l’ofici. Només un tecnòcrata pot arribar a dues de les conclusions més danyoses del saber humà: que el fi justifica els mitjans i que els mitjans sense un fi estan justificats per sí mateixos. La feina mal feta té la mateixa lògica deshonesta que una promesa electoral incomplida perquè posa en qüestió les raons i les formes de viure.
El malestar que una part de la nostra societat experimenta davant la deriva mercantilista de la ciència, de la política, el periodisme i les institucions té la seva raó de ser. Si volem sortir del cercle viciós de l’optimisme i el pessimisme i volem insistir en la defensa d’una valors, és indispensable saber que la conversació ètica de l’actualitat es juga avui en un altre escenari. Els mitjans de comunicació, controlats pels poders financers, són la disfressa de la injustícia, la lletra amable de la mentida, la boira que impedeix veure el paisatge. Com deia un poeta realista, són la nocturnitat que facilita el crim. I uns i altres hem d’evitar caure en aquest parany.
Roger Jiménez
President del CIC
