Qui va ser secretari general del consell entre els anys 2004 i 2012 ha mort a 90 anys després de tota una vida dedicada al periodisme. Va ser un dels fundadors del diari Avui i un periodista que va lluitar per la democràcia durant el franquisme. Va ser respectat per generacions de periodistes que el van considerar un referent.
Llúcia Oliva
Josep Maria Cadena i Catalán va ser secretari general del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) i del Patronat entre 2004 i 2012 i va ser nomenat conseller d’honor l’any 2015, juntament amb Santiago Ramentol. Hi va aportar la seva gran experiència periodística, capacitat negociadora, bonhomia i un esperit sorneguer. Era un professional que havia nascut poc abans de la guerra i va fer la part més important de la seva carrera durant la dictadura franquista, cosa què va marcar el seu tarannà.
Demòcrata i catalanista va lluitar amb les armes del moment per millorar les coses des del CIC, com ho havia fet primer des de la clandestinitat amb el Grup Democràtic de Periodistes i després de la mort de Franco, treballant perquè pogués existir un diari en català, l’AVUI. Ell es movia dins del possibilisme. Apretava sense trencar mai la baralla, però era persistent.
El recordo quan escrivia les cartes als mitjans que eren objecte d’una queixa ciutadana per una falta ètica. Sempre es dirigia als seus interlocutors dient-los col·legues perquè volia deixar clar que el Consell de la Informació no era una institució aliena a la professió sinó un mitjà per millorar-la. Era un company que li deia a un altre company, “potser us heu equivocat i caldria esmenar-ho”. No ho feia mai des de l’autoritarisme ni des de la superioritat, ni de cap manera que pogués ofendre, però ho deia.
En aquell moment, 2009, quan vaig arribar a la presidència, el Consell de la Informació dequeia perquè el seu president, Josep Pernau, feia temps que havia emmalaltit i no s’hi podia dedicar. En Josep Maria – amb l’ajut de la secretaria tècnica, la Begoña Muñoz-, va mantenir viu al CIC amb una gran fidelitat a en Pernau que era el seu amic, amb qui havia col·laborat des dels temps de la dictadura i s’hi entenia bé. Aquí vaig veure la capacitat d’estimar d’en Cadena.
Pel temps que li havia tocat viure, venia d’un món eminentment masculinitzat, però quan em van elegir presidenta del CIC – la primera dona que ho era-, i ell feia de secretari general, va acceptar tots els canvis i iniciatives que vaig proposar en favor de la institució. Mai no va queixar-se, ni posar pegues, sinó que es va apuntar a la nova etapa tot i que li comportava molta més feina i esforç. Va ajudar el que va poder i va posar tota la seva saviesa, experiència i coneixences en joc. Em va ensenyar l’ofici de la seva peculiar manera, des de la discreció i l’exemple, amb molt d’humor.
Així en Josep Maria Cadena va fer de pont entre dues generacions de periodistes, la que havia creat el Consell de la Informació amb en Pernau al davant i la nostra, la dels que vam començar a treballar quan en Franco es moria. En el segle XXI, el Consell havia de canviar, s’havia d’aconseguir implicar més a la professió, a les empreses periodístiques, a la societat i a la Generalitat. També calia consolidar la relació amb els consells de la informació europeus. Per tirar endavant aquesta etapa, la col·laboració i suport que em va donar en Cadena va ser fonamental.
ADEU CADENA I GRÀCIES
Begoña Muñoz
Jo era molt jove i feia poc que havia acabat els meus estudis de Periodisme quan vaig entrar a treballar al CIC. El que havia estat secretari general fins llavors, Joaquim Perramon (l’estimat Quimet), em va comentar que hi havia canvi d’equip de govern i que tu series el nou secretari general i Josep Pernau el president.
De seguida vam congeniar, tot i el vertígen que em donava treballar amb dos periodistes veterans com èreu tu i Pernau. Jo era reservada però tu tenies un humor que va trencar els meus murs i em va donar la confiança que necessitava. Em vas ajudar moltíssim a entendre aquest món complex del periodisme i no només això: en moments de feina compartida al CIC dedicàvem alguna breu estona a revisar el teu correu electrònic perquè tu no tenies ordinador ni el volies, ja et servia la màquina d’escriure de sempre pels teus articles i llibres… però algunes galeries d’art t’enviaven imatges de quadres que havies de revisar per detectar si eren falsificacions. Gràcies a això em vaig convertir en una experta no només en el Codi Deontològic si no en detectar si un Opisso era real o no… els traços, la signatura…. Combinàvem el dia a dia de les gestions del CIC i les cartes a mitjans amb classes de crítica d’art increïbles.
Gràcies Cadena, guardo en el record l’aprenentatge que vaig tenir amb tu i totes les anècdotes dels vuit anys treballant plegats. I gràcies també per la confiança que sempre vas dipositar en mi.
